dissabte, 23 de gener del 2010

"Capitalisme, una història d'amor"

Aquesta setmana s'estrena al Cinema Catalunya de Terrassa la pel·lícula:
Capitalismo, una historia de amor
(USA 2009) 126'.
Direcció: Michael Moore.

Michael Moore afronta el problema que es troba en el centre de tota la seva obra: l'impacte que té el domini de les corporacions sobre la vida dels nord-americans i, consegüentment també sobre la resta del món. Aquest documental planteja un apregunta tabú: quin preu paga Estats Units pel seu amor al capitalisme?.
Segons el director: "és una forma satírica de passar comptes amb aqueslls que són els culpables de la crisi financera".

Estrena divendres 22.
HORARIS: 19:15 / 22:00h.
dimecres 19:15h.

Dilluns i dimarts no hi ha sessions.

divendres, 22 de gener del 2010

Miguel Hernández era comunista

En el centenario del natalicio del poeta Miguel Hernández

Resulta que el poeta Miguel Hernández era comunista

Felipe Alcaraz / ene 10

El poeta granadino Javier Egea, que dedicó un gran esfuerzo a la producción de una poesía por fin materialista, al margen de la subjetividad burguesa, puso el siguiente pórtico a su concepción literaria: “Sólo hay dos formas de enfrentar la poesía. Y éstas no son otras que dejar claro desde el discurso poético que la propia poesía o está con la explotación o está contra ella”.

En el caso de Miguel Hernández Gilabert, nacido en Orihuela en octubre de 1910, su poesía y teatro tienen su asiento más definitorio en la delimitación marcada por Egea. Una definición que adquiere un discurso poético de primera magnitud, que no se rebaja por su popularidad: la gente “entiende” a Miguel Hernández no porque sea un poeta simple, sino porque es un poeta pleno; es, en todo caso, un poeta sencillo, es decir, un poeta que no oculta su entrega incondicional a una lucha sin cuartel, donde su poesía y teatro no buscan ningún balneario de neutralidad, ningún prestigio al margen de la apuesta poética (y vital) por otro mundo y por la defensa de la libertad hasta las últimas consecuencias. Se trata precisamente de eso: una literatura hasta sus últimas consecuencias. Sobra, pues, toda protección “paternalista” y académica a este poeta del pueblo en lucha. No sólo, pues, un poeta del pueblo, sino un poeta del pueblo en lucha. Y esa es su enorme “calidad”, aparte de la plenitud de su lenguaje.

E inmediatamente es preciso agregar algo que explica la apuesta: Miguel Hernández era comunista. Resulta que Miguel Hernández era comunista. ¿Se entendería su poesía sin aclarar este punto? Posiblemente sí. ¿Hubiera sido posible elaborarla sin la apuesta histórica concreta? Quizás no. Pero en todo caso es éticamente imposible ocultar algo que no es una etiqueta, ni “reduce” al escritor o lo “politiza”, tal como pueden enfocar su centenario los poetas y críticos postmodernos, de los que tan sobrados estamos en estos días: resulta que hay demasiados seguidores de Fukuyama, pero resulta también que vamos a celebrar, sin ningún intento de reducción, el centenario de un comunista: de un comunista poeta y de un poeta comunista; de alguien donde se funden, cosa que no siempre ocurre, una vida que no debemos olvidar y una obra que no envejece y se defiende perfectamente a sí misma, y a los intentos de reinterpretación y digestión desde el sistema.

La poesía y la vida de Miguel Hernández adquieren su sentido total en el frente (“El 18 de julio de 1936… entro yo, poeta, y conmigo mi poesía, en el trance más doloroso y trabajoso, pero más glorioso, al mismo tiempo, de mi vida”). Y es, a veces, una poesía a dentelladas. Dentelladas rojas y republicanas, dentelladas siempre desde la paz anhelante y la persona como amor y dignidad. Por eso muere, y ahí radica la “pequeña” historia de una resistencia final: “No me perdonarán nunca los señoritos que haya puesto mi poca, o mi mucha inteligencia, mi poco o mi mucho corazón, desde luego las dos cosas más grandes que todos ellos juntos, al servicio del pueblo de una manera franca y noble. Ellos preferirían que fuera un sinvergüenza. No lo han conseguido ni lo conseguirán”. Así, después de varios intentos fracasados por hacerle renegar de su poesía (y sus ideas) a cambio de libertad, muere en la prisión de Alicante, como si se cumpliera de todas formas la ejecución dictada. Murió con 31 años, enfermo de un tifus que degeneró en tuberculosis, dejando inacabado su libro “Cancionero y Romancero de ausencias”.

Esa ausencia inolvidable, es la que vamos a explicar, disputándole a las opciones postmodernas, neutrales, el sentido real de su vida y obra, y pretendiendo, desde el principio, que se anulen los procedimientos judiciales contra él. Es decir: no vamos a celebrar el centenario de un gran poeta, que lo era, aislando sus textos y deshuesándolos de historia e ideología. Vamos a defender y celebrar otra cosa: esa lucha que también se da en literatura, sin que por ello descienda un escalón técnico-artístico la obra, y que tiene su matriz en esa compresión del mundo desde el punto de vista, y contra, la explotación y el dominio. Una lucha durísima, sin componendas, pero que a veces se da de manera enteriza, como en el caso de Miguel Hernández.

Precisamente esta lucha, muchas veces a contracorazón (“Tristes guerras/ si no es amor la empresa.//Tristes, tristes”.), es la que necesita disfrazar u ocultar el sistema. Y esto es así porque ese sistema, pertrechado de los argumentos normalizadores de lo políticamente correcto, no resiste la mirada (literaria) de los perdedores, sobre todo si son perdedores pero no vencidos; y más todavía: si son perdedores pero no arrepentidos. Y como resulta claro que este no es el caso de Miguel Hernández, van a intentar por todos los medios digerir su figura, salvarla del “sectarismo de sus camaradas”. Porque en el fondo no quieren remediar su ausencia, sino trucarla, ya que no pueden construir el olvido. Y a esta nueva batalla, para salvar el rostro verdadero de Miguel, estamos convocados los comunistas.

----------------------------------------------------------------------------

Altres notícies interessants:

LOS COMUNISTAS RECHAZAN LA REFORMA LABORAL IMPULSADA POR LA DERECHA

Llamazares interroga al director del FBI

Las tropas de EE.UU. invaden Haití

EE.UU. aprovecha la desgracia de Haití para invadirla

Los comunistas rechazan el envío de 15.000 marines a Haití

La Izquierda le pide cuentas al Rey

Homenatge a Marcos Ana a Barcelona



dimecres, 20 de gener del 2010

L'Esquerra i la Immigració

Debat sobre "L'Esquerra i la Immigració", organitzat per l'Associació Espai Democràtic Intercultural, aquest divendres 22 de gener a les 19h. al Centre Cívic President Macià de Terrassa (Rambla de Francesc Macià, 189 - barri de Sant Pere Nord), amb les intervencions de:

- Isaac Albert (ERC)
- Ivan Martos (PSUC-viu)
- Manel Pérez (ICV)

dimarts, 19 de gener del 2010

Solidaritat amb Haití

Porque la solidaridad es la ternura de los pueblos.

Las noticias procedentes de Haití no pueden ser más graves. Las consecuencias del terremoto acaecido hace unos pocos días alcanzan niveles apocalípticos. La mortandad superará las decenas sino centenares de miles de habitantes en la isla caribeña. Los damnificados pueden suponer varios millones. De nuevo la desgracia afecta a los más necesiados. Haití es uno de los países más pobres del mundo. Sometido desde su independencia a la injerencia de las potencias occidentales, que han puesto y quitado dictadores sanguinarios y corruptos, era ya antes del terremoto un país asolado por la miseria. Hoy tras la catástrofe el estado ha colapsado y la población necesita desesperadamente ayuda de emergencia.

Desde el PSUC-viu nos hacemos eco de esta demanda y animamos a nuestra militancia y amigos en Terrassa a colaborar en la ayuda al pueblo de Haití en estas horas aciagas. Porque la solidaridad es la ternura de los pueblos.

¡Ayudemos al pueblo de Haití!

divendres, 15 de gener del 2010

Contra el racisme i la xenofòbia. L’enemic no és l’immigrant, sinó qui l’explota

El PSUC-Viu veu amb enorme preocupació les accions clarament xenòfobes que vol posar en pràctica el govern municipal de l’Ajuntament de Vic (CiU, ERC i PSC). La primera proposta, ara rebutjada per la pressió popular, recollia una idea presentada l’any 2003: denunciar a la policia els i les immigrants empadronats a l’Ajuntament de la ciutat que el consistori sospiti que no són residents legals. Això violaria, a més de normes jurídiques elementals, l’anomenat “Pacte Nacional per l’Emigració”, signat al 2008 per les tres forces polítiques que governen la ciutat, entre d’altres. Fins i tot, el posicionament del síndic de greuges en contra de la norma senyala les incoherències de la proposició.
La criminalització del col·lectiu emigrant, que està patint especialment els efectes de la crisi econòmica, no fa sinó potenciar els sectors més xenòfobs i racistes de la societat catalana. És especialment llastimós que aquests partits democràtics, fins i tot dos que es declaren progressistes, facin del racisme bandera de reconeixement polític.

La rectificació posterior de l’alcaldia no ha fet sinó empitjorar més la situació. Ara es proposa la denegació de l’empadronament a aquelles persones que no tinguin feina reconeguda, essent, però, condició imprescindible per trobar feina estar empadronat...

Aquests fets especialment greus en el nostre país són també reflex de l’increment del racisme a Europa, exemplificat en els últims fets de persecucions i atemptats a Itàlia i la formació de milícies de caràcter feixista a Hongria i altres països de l’Est europeu.

Veiem, doncs, com els poderosos estan intentant fer recaure un cop més els efectes de la crisi, que ells mateixos han provocat amb la seva avarícia, sobre els més febles, tot provocant la divisió entre ells. En el cas que ens ocupa utilitzen el pervers recurs de deixar que a molts municipis amb elevat percentatge d’immigrants es degradin els serveis públics de sanitat, educació i assistència social: que els mateixos medis hagin d’atendre cada cop a més persones sense invertir en ells ni millorar-los. Això equival a una retallada del “salari social” del conjunt de la classe treballadora. Molts ajuntaments s’estan quedant sense medis per atendre dignament la població, mentre es donen recursos milionaris als bancs i grans empreses per compensar-los de les seves insensates operacions especulatives.

Els PSUC-Viu crida a tota la ciutadania, i en especial als treballadors i treballadores, a no caure en el parany de la xenofòbia. Si permetem l'exclusió d’un grup social, sigui quin sigui, cada cop serem més els exclosos, i la solidaritat s'haurà esberlat i degradat en opcions individualistes i ultradetranes. Per aquesta via anem cap a una societat cada cop amb menys drets per a tothom, quan el que cal és una política econòmica i social que redueixi les desigualtats en comptes d’augmentar-les.

Fem una crida a la mobilització contra la xenofòbia i contra qualsevol tipus de retall en les prestacions socials i a favor de que els ajuntaments disposin de la capacitat financera suficient per poder donar servei a tots els ciutadans i ciutadanes sense discriminacions.

dilluns, 11 de gener del 2010

Posició del PSUC davant les consultes populars independentistes

El passat 13 de desembre, i després del precedent de la consulta celebrada a Arenys de Munt el mes de setembre, varen ser convocades a les urnes per votar a favor o en contra de la “independència de Catalunya” un total de 701.551 persones amb dret a vot. D’aquestes, només 192.612 varen anar a votar, una participació que se situaria al voltant del 28%.
De les 192.612 persones que varen exercir el seu lliure i legítim dret a vot, 182.775 varen optar pel Sí a la independència. Això situaria el vot independentista en el 94,99% del total de les persones que varen votar. Ara bé, actualment Catalunya està habitada per més de 7 milions de persones. Per bé que no totes tenen, òbviament, dret a vot, el cert és que amb aquest resultat, si fem una simple extrapolació i afegim la dada que la participació i, conseqüentment, el vot independentista decreix a mesura que augmenta el nombre d’habitants dels municipis en què es fa la consulta i que les majors ciutats de Catalunya no l’han celebrat fins ara, queda palès el fet que el percentatge de la població de Catalunya interessat en que aquesta comunitat autònoma esdevingui un Estat independent a tots els efectes amb prou feines arriba al 25%.

La primera conclusió a extreure’n és que aquestes consultes no estan aportant cap dada realment nova. Segons un estudi del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), del total de persones amb dret a vot de Catalunya, el vot independentista està situat en el 21,6%, tot i que el 60% creu que el grau d’autonomia actual és insuficient. El 19,1% se senten només catalans davant el 42,7% que se senten tan catalans com espanyols i un 25,6% que se senten més catalans que espanyols. Per tant, els resultats de les consultes realitzades fins ara venen a confirmar una dada ja coneguda: que a Catalunya hi ha un sector independentista que, tot i nombrós, continua sent àmpliament minoritari.

En qualsevol cas, el PSUC-Viu vol deixar clar que, davant la pregunta per la legitimitat de l’actual estructura i funcionament de l’Estat (pregunta que considerem just i oportú que sigui plantejada), les possibles sortides no es redueixen a “independència sí” o “independència no”, sinó que són moltes més i, entre elles, òbviament, la instauració d’una República Federal. Aquesta és la posició del PSUC-Viu (i també del seu partit germà, el PCE). Alternativa que és sistemàticament ignorada, tant pels sectors centralistes com pels independentistes, que semblen reforçar-se mútuament mitjançant una dialèctica maniquea que, com demostren els referenda realitzats, no reflecteix en absolut la voluntat majoritària dels ciutadans de Catalunya.

En aquest sentit, i donat que estan convocades per als propers mesos noves consultes populars independentistes a un nombres significatiu de petits i mitjans municipis catalans, volem concretar la nostra posició:

1.- Consultes populars, totes, però sempre i quant puguin expressar-se clarament totes les posicions al respecte.

2.- Donat que aquestes consultes no ho permeten, ja que situen exclusivament l’opció independentista, o el seu rebuig, no les considerem adients i cridem a no participar-hi en tant no es pugui defensar i votar en favor de l’opció federal. De participar-hi no tindríem mes opció que el vot contrari a l’independentisme.

3.- Els comunistes catalans, junt amb els comunistes d’arreu de l’Estat Espanyol, considerem que cal canviar la Constitució Espanyola per tal de permetre avançar en la instauració d’una República Federal capaç de recuperar els valors clàssics d’igualtat i fraternitat. Una República que faci compatible un elevat grau d’autonomia de les nacionalitats històriques amb la solidaritat inter-territorial. Una República que serveixi per unir en la lluita i en els objectius comuns als treballadors i treballadores de tot arreu front als explotadors i opressors de qualsevol indret, que no coneixen llengües ni fronteres quan es tracta de decidir en funció dels seus interessos de classe que, al cap i a la fi, seran els que prevaldran.

diumenge, 3 de gener del 2010

Celebrada nova concentració a Terrassa en solidaritat amb Palestina

Més de cent persones es van concentrar ahir dissabte davant l'Ajuntament de Terrassa en record del primer aniversari de la matança de Gaza.

Ara fa un any, el 27 de desembre del 2008, començava la enèsima escalada militar israeliana contra Gaza. L'acció genocida que es va prolongar fins al 18 de gener del 2009 va deixar 1443 civils assassinats (entre ells 340 nens i 111 dones), les infraestructures devastades i la situació de la població palestina al límit del col·lapse. L'acció terrorista d'Israel va comptar amb el suport dels EEUU, la UE i l'OTAN. L'ajuda promesa dels països occidentals mai no va arribar. Ben al contrari el suport rebut a nivell internacional ha reforçat l’agressivitat israeliana i la intolerància contra el poble palestí.

En aquest trist aniversari el PSUC-viu de Terrassa volem encoratjar a tota la ciutadania a participar i organitzar accions que denunciïn l’ocupació i la matança.

divendres, 1 de gener del 2010

Concentració a Terrassa per Palestina

RECORDEM LES VÍCTIMES DE GAZA, EN SUPORT A LA MARXA PER LA LLIBERTAT DE GAZA.
CONCENTRACIÓ, Dissabte 2 de Gener a les 19h davant l'Ajuntament de Terrassa.

GAZA, 1 ANY DESPRÉS

Ara fa un any davant la mirada de tot el món, Israel va perpetrar l’atac més sagnant contra els palestins de la franja de Gaza. En tres setmanes de bombardeigs per terra, mar i aire, van ser assassinades 1.500 persones, entre elles 500 infants, i milers van quedar malferits.

Avui Gaza segueix patint un bloqueig criminal, imposat fa tres anys pel resultat d’unes eleccions que no encaixava amb els plans de l’imperialisme. Un bloqueig que ha deixat a la població de Gaza atrapada en un camp de concentració, privada de recursos, d’aliments bàsics, de medicines i sense les necessitats més elementals per sobreviure. Un bloqueig que forma part de l’estratègia d’apartheid, ocupació, i neteja ètnica contra la població palestina.

La Unió Europea, els EUA, Rússia, l’ONU, els països àrabs i el govern espanyol participen en aquest bloqueig i reforcen els seus vincles econòmics i militars amb Israel. La seva negativa a jutjar per crims de guerra els responsables polítics i militars dels atacs donen carta blanca a més massacres. I continuen les polítiques d’ocupació a l’Iraq i a l’Afganistan.

Per pal•liar els efectes d’aquest bloqueig es va construir una xarxa de túnels a la frontera de Gaza amb Egipte, una vàlvula d’escapament que ara Israel, Egipte, els Estats Units i la Unió Europea volen tallar amb la construcció d’un mur subterrani dotat de la més sofisticada tecnologia. Tot al servei se seguir matant Gaza de fam.

A l’altra banda, 1.500 activistes intenten fer arribar la solidaritat al poble palestí amb la a la Marxa per la Llibertat de Gaza. Egipte els vol barrar el pas, posant-se un cop més del costat d’Israel.

L’estat d’Israel porta seixanta anys ocupant els territoris palestins, expulsant i exterminant la seva població. I el poble palestí fa seixanta anys que s’hi enfronta amb el dret legítim a la resistència de tot poble ocupat. El poble palestí viu assetjat pels controls militars i per un mur d’apartheid que els empresona en els seus propis pobles i ciutats. Hi ha avui en dia més de 4 milions de refugiats palestins que van ser expulsats de les seves cases i els seus pobles
van ser destruïts, segueixen sense poder retornar. Fins quan la comunitat internacional permetrà que un estat racista segueixi actuant amb total impunitat contra la població palestina? Fins quan es continuarà establint una simetria entre les víctimes i el victimari?, es a dir entre la població palestina i el terrorisme d’estat d’Israel?

Som aquí, com en molts altres llocs arreu del món, per reclamar:

- La fi del bloqueig contra la població de Gaza
- La llibertat d’accés a la franja també pels components de la Marxa per la Llibertat de Gaza.
- Judici i càstig contra els responsables de la massacre
- El trencament de relacions diplomàtiques i acords econòmics, sancions, desinversions, boicot i totes les mesures de pressió necessàries sobre l’estat d’Israel
- Exigim al govern espanyol la ruptura del bloqueig polític y econòmic sobre Gaza, la suspensió del comerç d’armes amb l’Estat d’Israel i la fi de les relacions diplomàtiques amb aquest. Al govern de la Generalitat de Catalunya que anul•li els acords comercials amb Israel
que el departament de Vicepresidència y el de Innovació, Universitats i Empresa estan promovent.

. Visca Gaza. Visca Palestina lliure, No Passaran.