Sense arribar ni molt menys al grau d’intensitat, constància, organització i fermesa de que fan gala els treballadors de França i llurs sindicats, el cert és que l’aturada a tot Espanya de 10 milions d’assalariats el passat 29-S es pot considerar, en mig del retrocés de l’esquerra en el què estem immersos, tot un èxit. No tant pel què és en si (poca cosa si del que es tracta és d’obligar a fer marxa en darrera al Govern, tant el central com els autonòmics, en llurs polítiques antisocials), sinó pel què té de símptoma de recuperació de la capacitat mobilitzadora de les organitzacions obreres. Recuperació que cal consolidar i enfortir per tal d’aturar l’ofensiva neoliberal que sembla no tenir límits en la seva agressivitat.
Agressivitat que es manifesta, per exemple, al nostre país en la ràbia amb la què s’intenta criminalitzar (judicialment inclús) els piquets de vaga, així com en l’actitud venjativa de molts empresaris privats i gestors públics que es dediquen, des del 29-S ençà, a acomiadar o castigar de diverses maneres treballadors i treballadores que van exercir i defensar llegítimament el dret de vaga.
Llàstima fan, en canvi, aquells que, tot i tenir una feina segura (cas diferent és el de molts treballadors precaris), es van autojustificar amb tota mena excuses el 29-S per no anar a la vaga: des del pretext esquerranista de que la vaga estava “ pactada” entre el Govern i els sindicats majoritaris fins a la presumpta incapacitat per fer front a un descompte de la 365 part del sou anual... Caldrà recordar aquí la vella història d’Esaú i el plat de llenties?
Cert és, de tota manera, que els sindicats han de fer un esforç per arribar i oferir “ alicients” als treballadors de les petites i mitjanes empreses, sempre sotmesos a un més directe control empresarial, als precaris i, molt particularment, als aturats. Cal saber trobar, en la rica experiència multisecular del moviment obrer, aquelles formes flexibles d’organització i de lluita que permetin aglutinar tots el segments de la classe obrera, per molt diferents que siguin els uns dels altres, en una acció concertada dirigida cap al comú objectiu de la victòria sobre la dominació del capital.
Davant la mobilització social, el Govern de Rodríguez Zapatero ha reaccionat amb la vella fórmula lampedusiana: canviar-ho tot per tal que no canviï res. I si algun canvi hi ha, és a pitjor: Moratinos, per exemple, cedeix el lloc a una “atlantista” més ben vista a Washington que a Madrid. En quant al “gest” cap a l’ esquerra que alguns diuen que representa l’entrada d’un ugetista i de la trànsfuga Rosa Aguilar, té totes les traces de ser més aviat un intent d’absorció que no pas d’aproximació.
El canvi que cal en el drama de la política espanyola no és només, com algun portantveu parlamentari ha dit agudament aquests dies, un canvi d’actors, sinó també i sobre tot un canvi de “guió” . I això val, òbviament, per al cicle electoral que s’obrirà el proper 28 de novembre: de poc servirà que Roma canviï el Cèsar si el Cèsar no canvia Roma. I canviar Roma no vol dir més del mateix, sinó més d’algunes coses i menys d’unes altres. Per exemple: més pa i menys circ.
Agressivitat que es manifesta, per exemple, al nostre país en la ràbia amb la què s’intenta criminalitzar (judicialment inclús) els piquets de vaga, així com en l’actitud venjativa de molts empresaris privats i gestors públics que es dediquen, des del 29-S ençà, a acomiadar o castigar de diverses maneres treballadors i treballadores que van exercir i defensar llegítimament el dret de vaga.
Llàstima fan, en canvi, aquells que, tot i tenir una feina segura (cas diferent és el de molts treballadors precaris), es van autojustificar amb tota mena excuses el 29-S per no anar a la vaga: des del pretext esquerranista de que la vaga estava “ pactada” entre el Govern i els sindicats majoritaris fins a la presumpta incapacitat per fer front a un descompte de la 365 part del sou anual... Caldrà recordar aquí la vella història d’Esaú i el plat de llenties?
Cert és, de tota manera, que els sindicats han de fer un esforç per arribar i oferir “ alicients” als treballadors de les petites i mitjanes empreses, sempre sotmesos a un més directe control empresarial, als precaris i, molt particularment, als aturats. Cal saber trobar, en la rica experiència multisecular del moviment obrer, aquelles formes flexibles d’organització i de lluita que permetin aglutinar tots el segments de la classe obrera, per molt diferents que siguin els uns dels altres, en una acció concertada dirigida cap al comú objectiu de la victòria sobre la dominació del capital.
Davant la mobilització social, el Govern de Rodríguez Zapatero ha reaccionat amb la vella fórmula lampedusiana: canviar-ho tot per tal que no canviï res. I si algun canvi hi ha, és a pitjor: Moratinos, per exemple, cedeix el lloc a una “atlantista” més ben vista a Washington que a Madrid. En quant al “gest” cap a l’ esquerra que alguns diuen que representa l’entrada d’un ugetista i de la trànsfuga Rosa Aguilar, té totes les traces de ser més aviat un intent d’absorció que no pas d’aproximació.
El canvi que cal en el drama de la política espanyola no és només, com algun portantveu parlamentari ha dit agudament aquests dies, un canvi d’actors, sinó també i sobre tot un canvi de “guió” . I això val, òbviament, per al cicle electoral que s’obrirà el proper 28 de novembre: de poc servirà que Roma canviï el Cèsar si el Cèsar no canvia Roma. I canviar Roma no vol dir més del mateix, sinó més d’algunes coses i menys d’unes altres. Per exemple: més pa i menys circ.
