ACTE POLÍTIC: RESPOSTES COMUNISTES A LA CRISI
Companyes i companys, camarades:
Hem de lamentar la pèrdua d'una altre de les imprescindibles, la nostra infatigable i estimada per tothom, camarada Trinidad Gallego coneguda per tots com "La Trini".
El seu compromís és el de tota una vida. La Trini entrà al PCE l’any 1935; va exercir d’infermera durant tota la guerra mentre realitzava altres tasques al si de la JSU, per a patir immediatament desprès la brutal repressió del règim. Va ingressar a la presó junt amb la seva mare i la seva àvia, que tenia 87 anys.
Això però, no la va doblegar; un cop va sortir de la presó, va dedicar-se en cos i ànima a organitzar l'antifranquisme, primer al si del PCE i finalment, des del moment de la seva arribada a Barcelona a l'any 50, a través del PSUC. Ha mantingut la seva militància comunista tota la vida.
La Trini ha donat el cos a la ciència, pel que no hi haurà enterrament.
La Secretaria Política del Partit ha decidit fer un acte de comiat a la seu central del partit, a la sala que porta el seu nom, el proper dimecres dia 16 de novembre a les 19:00 hores.
Així mateix, preparar un gran acte d’homenatge públic en les properes setmanes, ampli, unitari, obert a tothom, amb la participació també del PCE, en un espai adequat i que pugui donar cabuda a totes aquelles persones que vulguin retre homenatge a la Trini.
El dolor per la seva mort es del de la dimensió del reconeixement a la seva persona, a la seva lluita i a tot el que ha representat i representarà per sempre entre totes i tots els que a Catalunya han lluitat, lluiten i lluitaran pels ideals d'emancipació als que la camarada Trinidad Gallego va dedicar tota la seva vida.
La Trini ha mort: la lluita continua.
La històrica militant comunista Trinidad Gallego, coneguda com la Trini, va morir ahir als 98 anys. Nascuda a Madrid, Trinidad Gallego era enfermera i miltant del PCE des del 1935. La Trini va ser una de les milers de dones comunistes durament repressaliades pel franquisme, que va passar bona part de la seva vida a les presons de Las Ventas i d’Amorebieta, per la seva militància comunista. Actualment militava al PSUC-Viu i era col·laboradora habitual de la Fundació Pere Ardiaca, en l'àmbit de la Memòria Històrica.
Esa fue mi vida. Siempre defenderé las ideas comunistas porque creo que sólo desde ahí se puede luchar contra lo que se nos vino encima y contra lo que sucede hoy, que yo no sé si la gente lo ve, pero yo sí lo veo. Y menos mal que me moriré pronto, porque con 85 años yo no sé si he hecho bastante, pero lo cierto es que ya no puedo más.Va néixer el 28 d’octubre del 1913. Va viure sempre amb la seva mare i la seva àvia com a figura paterna. Quan era petita no tenia consciència de les diferències de classes socials. Va anar a l’escola i va ser educada amb la màxima llibertat que era possible en aquell temps. Va tenir moltes feines i sempre va aprendre a buscar-se la vida ella sola.
“Trini”, 1998
A casa seva gairebé no parlaven de temes de política. Però el 1934, i com a conseqüència de la “Revolució d’Octubre”, un cosí de la Trini li va demanar ajuda per auxiliar els fills de les lluitadores que van ser empresonades a Astúries. Va col·laborar, doncs, amb les socialistes per refugiar-los a Madrid. A poc a poc es va adonar de les diferències tant ideològiques com socials de la gent que l’envoltava, o sigui, els seus veïns. El 1935 ingressa al Partit Comunista.
A la feina observava totes les injustícies de les monges i, amb altres infermeres, el 1936 va crear el “Comité de Enfermeras”. Durant tota la guerra va estar a l’hospital de sang amb els ferits de la guerra. La seva lluita en aquest conflicte bèl·lic va ser curar ferits, organitzar l’hospital i atendre els desesperats.
El 13 d’abril del 1939 un veí la va denunciar i les tres, la Trini, la seva mare i la seva àvia, van ingressar a la presó de Ventas. Van ser jutjades i condemnades a 30 anys. Les van traslladar a la presó d’Amorebieta (Biscaia). El setembre del 1941 van sortir indultades i van ser desterrades. La seva mare i la seva àvia van anar a un pis que la Trinidad va trobar per a elles (quan va sortir la seva àvia de la presó tenia 90 anys). Ella va anar a treballar a Alacant. La tornen a detenir el febrer del 1942 per les seves activitats clandestines organitzant el Partit Comunista d’Espanya. La condemna és la mateixa que l’anterior. Va estar a la presó fins el 1945. En sortir, aconsegueix feina a Baena (Còrdova) i Alcahuete de la Sierna (Jaén). En aquest període, auxilià uns guerillers que eren a la muntanya.
El gener del 1947 la van detenir un altre cop per auxili a bandolers. Malalta, la traslladen un altre cop a la presó de Ventas el 1948, on li arriba la notícia de la mort de la seva àvia i de la seva mare. En total, passa set anys en diferents presons treballant d’infermera i llevadora. A totes les presons on s’està les condicions són terribles: ni sanitat, ni menjar, ni higiene...només cançons i balls per evitar el fred i la gana. El 1951 arriba a Barcelona. Va viure en molts pisos però al final es va instal·lar definitivament a Nou Barris. Van ser temps difícils plens de por i ella, que no volia lliurar-se arribada a aquest punt, només pensava a menjar i sobreviure.La Trinidad va ser una dona molt valenta, culta, intel·ligent, exigent, amb sentit de l’humor i sense por a la mort. I el que ella mai no va fer és oblidar ni perdonar tot el que li havien fet a la seva àvia. Activa militant social i política militava al PSUC-Viu. Des del 2006 era sòcia d'Honor de la nostra Fundació.
Seguim el teu exemple Trini, sempre dempeus!
Les mobilitzacions en contra de les retallades socials i en pro dels serveis públics, pel dret a l’habitatge i en contra dels desnonaments, així com la Jornada Mundial pel Treball Digne impulsada per la Confederació Sindical Internacional o la gran manifestació internacional convocada per al 15 d’octubre, entre d’altres, han tret al carrer a centenars de milers de persones que expressen quotidianament la seva indignació davant els abusos del sistema capitalista exigint així un canvi global.A Catalunya i a la resta de l’Estat espanyol, el moviment del 15-M ha demostrat gran vitalitat ja que més enllà de les grans mobilitzacions ha aconseguit generar un debat tan en el seu si com al seu entorn, i sobretot, una capacitat d’arribar als barris i a la quotidianitat del dia a dia de les persones.
La voracitat especuladora dels mercats i les entitats financers, i la supeditació condescendent del poder polític, han generat no només una de les crisis sistèmiques més rellevats de la història, sinó que a més, n’han dissenyat una sortida que dóna l’esquena a la majoria de la població i a costa d’aquesta enriqueix encara més als que l’han provocat. Sortida que s’emmarca, a Europa, en el capficament en continuar amb el model de construcció europea dissenyat al Tractat de Maastrich. Això s’ha traduït en un atur desbocat, en la retallada de drets i l’enduriment de les condicions laborals, la progressiva privatització dels serveis públics o les brutals retallades en despesa pública social, que en definitiva estan generant un estat de precarització estructural de les condicions de vida de la majoria de la ciutadania. Mentrestant, els poders públics no fan altra cosa que crear el marc òptim per a que les grans multinacionals i la banca segueixin augmentant escandalosament els seus beneficis mitjançant la desregulació dels mercats, les ajudes públiques a les entitats financeres, l’aplicació de polítiques fiscals marcadament regressives, la privatització dels sectors estratègics de la economia... Per això, la crisis econòmica també ho és de política. Les democràcies liberals han arribat al col·lapse i el descrèdit de la política és una de les principals fonts d’indignació, quan als carrers es clama per una democràcia realment existent.
Però la política no la podem deixar en mans dels polítics oligàrquics. La mobilització social ha de veure’s reforçada encara més davant les eleccions del 20-N. La cita electoral determinarà el camí que hem de seguir per sortir de la crisis, l’afebliment o no de l’estat del benestar escassament assolit al nostre país i el manteniment de la política oligàrquica representada per PSOE, PP, CIU i PNV. És a dir, el continuisme de les polítiques econòmiques neoliberals representades per aquestes opcions, o bé, per un canvi d’orientació de la mà de l’esquerra. En això, tots els actors socials mobilitzats en defensa de la democràcia i l’estat del benestar hi juguen un paper cabdal. Si bé, no negarem que importants sectors desencantats aposten per l’abstenció o el vot en blanc, és irrefutable que en un sistema electoral no proporcional com l’espanyol, aquests vots aniran a parar als partits majoritaris; per tant, ha de ser objectiu, com importants sectors socials han manifestat, trencar el setge bipartidista.
El PSUC Viu celebra el procés de convergència social i política encetat pel Partido Comunista de España i per Izquierda Unida, que ha portat a obrir el debat sobre els punts programàtics a més de 15.000 persones, moltes, de multitud de col·lectius socials en lluita, que a més, ha integrat a les candidatures electorals. Unes eleccions cabdals pel futur de l’esquerra transformadora i del projecte federal d’IU que de la mà del candidat a la presidència del Govern Cayo Lara, es dota d’un programa clar de transformació social per a construir l’alternativa al neoliberalisme; la contrareforma laboral que garanteixi drets laborals i condicions de treball com a factor essencial per a una reactivació econòmica que situa en primer pla la creació d’ocupació , 3 milions de llocs de treball amb propostes concretes de on recaptar els diners necessaris, el repartiment del treball amb la reducció de jornada a 35 hores; el recolzament a les empreses basades en la autogestió i en la cogestió.
Programa que situa amb fermesa la necessitat d’una ofensiva indiscriminada en favor de les polítiques d’igualtat,, econòmiques, socials i especialment les de gènere; l’enfortiment del sector públic, (sanitat i educació veritablement públiques i de qualitat, i progressiva reducció de les dobles vies); una reforma fiscal progressiva i flexibilitat en el dèficit pressupostari; la promoció de la banca pública; la lluita contra el frau fiscal i contra l’economia submergida; la nacionalització dels sectors estratègics de l’economia en la línia d’un nou model productiu sostenible i respectuós amb el medi ambient fonamentat en la formació, l’R+D i la organització eficient del procés productiu; l’augment de la despesa pública social especialment en protecció social (pensions, dependència, subsidi atur, serveis socials, ajuda a les famílies, RMI); les polítiques públiques d’habitatge i reformulació del paradigma de la propietat immoble; l’accés racional i no mercantilitzat a la cultura, entesa aquesta com un bé d’interès general; la democràcia real participativa que avanci cap a un nou model d’estat republicà, federal, laic i solidari regit per un sistema de participació política directa, transversal, transparent i proporcional, i que deplori la guerra com a eina de resolució de conflictes.
Així mateix, Izquierda Unida recupera la iniciativa política articulant una resposta unitària de les esquerres progressistes d’arreu de l’estat en la gran coalició “La Izquierda plural”. És significatiu l’esforç realitzat per IU-EUiA per integrar en la escomesa electoral a ICV i que els vots de la coalició a Catalunya vagin a reforçar el projecte federal. L’acord aconseguit és l’acord possible donades les condicions en les que ha hagut de negociar EUIA, per les mateixes característiques originaries de la coalició, i per la nova situació que crea el fet, legítim però transcendent, amb el pas d’ICV d’establir un protocol d’acció política amb una força d’àmbit estatal. Encara que la segona condició, tenir representació parlamentària, no està, a priori, del tot garantida, la nova dinàmica al si d’EUiA i la seva voluntat de posar en un primer pla el compromís amb IU ha aconseguit l’objectiu més important, la coalició amb IU.
És possible i necessària una democràcia social, econòmica i participativa. És per això que la mobilització s’ha de canalitzar en necessària participació electoral. Es fa evident, i així ha estat expressat per una ample majoria del CN d'EUiA, que cal obrir una nova etapa en les relacions entre EUiA i ICV. El darrer acord electoral marca un abans i un després amb l’objectiu d'aconseguir un ample grup parlamentari representatiu de l'esquerra transformadora, anticapitalista i republicana.
Per tant, el PSUC Viu expressa el seu suport electoral a la coalició ICV-EUiA, manifesta i es compromet a treballar activament en la campanya i a recolzar inequívocament els seus candidats amb l’objectiu d’aconseguir els millors resultats electorals possibles. Tot plegat, per tal d’enfortir a Catalunya l’espai de la esquerra transformadora, per enfortir EUiA i, així, enfortir el projecte federal de l’esquerra transformadora que representa Izquierda Unida, que s’erigeix com a única alternativa al neoliberalisme representat per PP i PSOE.
El PSUC Viu crida a tota la seva militància, als simpatitzants, al conjunt d’EUiA, a la gent d’esquerres que vol politiques de transformació, a treballar per assolir els millors resultats electorals per la Coalició ICV-EUiA i per IU i, alhora, a impulsar i participar en totes les mobilitzacions front a la crisi, avui, demà i després del 20 N, per tal de contribuir a aixecar una alternativa social i política que respongui realment als interessos de la gent treballadora.
El Congrés ha fet una crida a totes les treballadores i treballadors de Catalunya, així com a tota la ciutadania progressista, perquè votin les candidatures d’ICV-EUiA, perquè l’esquerra transformadora tingui més pes a les Corts Generals que resultin elegides el proper 20 de novembre i com a contribució concreta a l’enfortiment del projecte federal d’Izquierda Unida, del projecte de refundació de la qual, amb el treball a EUiA, els/les comunistes de Catalunya en som corresponsables.
El Congrés també ha ratificat el compromís de la militància comunista per l’enfortiment de les CC.OO., com a instrument essencial en la defensa dels drets i interessos de la classe obrera, i per una major presència i més organitzada del PSUC Viu als moviments socials, amb un especial reconeixement al moviment del 15-M i amb l’objectiu de teixir aliances àmplies entre els vells i els nous moviments per construir l’alternativa social anticapitalista i una Espanya republicana i federal.
Al document aprovat s’hi contemplen mesures concretes que responen al model organitzatiu i als mètodes de treball que el PSUC Viu necessita per afrontar amb èxit l’altre objectiu senyalat al lema del XIVè Congrés: la reconstrucció del PSUC com a força política que aplegui a Catalunya a totes les persones que es reclamen de l’ideal comunista, per convertir-lo en l’eix vertebrador del procés de transformació social. Amb la mateixa perspectiva s’ha procedit a una actualització dels estatuts.
Finalment, el Congrés ha elegit al nou Comitè Central que ha de dirigir el proper període i que ha elegit al camarada Alfred Clemente Conte com a nou Secretari General del Partit, qui, en la seva intervenció de cloenda, resumint els acords aprovats i reivindicant el patrimoni històric i humà del PSUC i del PCE, reafermant el nostre caràcter de continuadors d’aquella trajectòria, ha demanat la unitat de totes i tots els camarades en l’aplicació de la política aprovada apel.lant a la necessària aportació de totes i cadascuna de les persones que militem al Partit.
