divendres, 31 de desembre del 2010

Bon any nou a tots i totes!

2010, el año del mayor ataque del neoliberalismo a las conquistas laborales y sociales de la democracia
(Artículo de Cayo Lara)

El año que se acaba, deja un reguero de sufrimiento para demasiada gente. Un sufrimiento injusto e inútil porque se produce como resultado de una salida cruel a una crisis que han generado los especuladores financieros y cuyas consecuencias las está cargando el Gobierno sobre las espaldas de las víctimas.

Ha sido un año triste porque hay más pobres y más ricos, más paro, más inseguridad en el trabajo, más miedo, más marginación social, más gente en el abismo, más opulencia e indiferencia y más individualismo y racismo frente a la castigada inmigración. Ha decrecido la fraternidad y nos han robado la débil democracia. Demasiados espacios de la Justicia están ciegos y complacientes ante los poderosos e inquisidores con los que luchan contra la corrupción y por la memoria histórica. A la juventud mejor formada de nuestra historia le han robado la esperanza y el control mediático del pensamiento libre es asfixiante, debilitando el medio público y sustituyendo canales de información por tele basura.

Ridiculizando la soberanía nacional, el Gobierno puso la democracia de rodillas ante el poder financiero, claudicó ante el Vaticano con la retirada de la Ley de Libertad Religiosa, privilegió a Marruecos con vergonzosos tratados comerciales no condenando la masacre contra el pueblo saharaui y se descubrió el sucursalismo vergonzoso del Gobierno de EEUU, a través de las informaciones de Wikileaks.

Los desahucios de más de 100.000 familias de sus viviendas demuestra la usura insaciable de la Banca. No sólo hipotecaron a millones de familias con precios escandalosamente especulativos de la vivienda, por la ausencia de intervención pública del gobierno, sino que ahora los desahucian y pretenden dejarlos esclavizados para pagar la deuda de la especulación. Como premio el gobierno, de acuerdo con el PP, ha decidido bancarizar las Cajas de Ahorro.

Tiembla el Estado frente a las notas de las agencias de calificación, que son sencillamente instrumentos al servicio de los especuladores financieros para que los inversores en la deuda soberana incrementen sus impúdicos intereses mientras piden que se reduzca el déficit para que así se garantice el pago de la deuda y sus jugosos beneficios para repartir en los Consejos de Administración de unas elites cada vez más ricas y poderosas.

Un gobierno esclavo, que no soberano, que decretó el primer estado de alarma de la democracia, nos miente una y mil veces con el coro de voceros del neoliberalismo que machacan como un martillo pilón nuestro pensamiento; “solo hay una receta para salir de la crisis” la del pensamiento único, la receta de que paguen los de abajo el festín de los de arriba.

Así se ataca al débil estado del bienestar como nunca. El tijeretazo con recortes salariales a los empleados públicos, a los fondos de cooperación, congelación de pensiones, reducción de la inversión y del empleo público, que provoca una perdida del poder adquisitivo de la mayoría, debilitando el consumo e incrementando la crisis y el paro.

Asistimos a un ataque sin precedentes a los sindicatos de clase y a los recortes de derechos laborales con una reforma injusta e inútil que subvenciona los despidos, precariza el empleo y ataca la negociación colectiva. Se rebajan los impuestos a las grandes empresas mientras se ahoga a las pequeñas y a los autónomos. Se aumentan los impuestos indirectos a los de abajo y se permite un fraude fiscal escandaloso, consintiendo a los paraísos fiscales. La exigua hacienda pública se nutre mayoritariamente de los impuestos a las rentas del trabajo mientras se reducen los provenientes de las rentas del capital. No hemos conocido ni una sola medida fiscal del gobierno ante los responsables de la crisis para que contribuyeran a una salida social.

Se ha aprobado para 2011 el presupuesto más antisocial de la era Zapatero y se barrunta un nuevo año de más sufrimiento para muchos porque ya recoge las recomendaciones de las 37 mayores empresas al gobierno. Suprimir los 426 euros a los pobres más pobres, privatizar parcialmente empresas públicas rentables como AENA y la Lotería Nacional y rebajar impuestos a grandes empresarios con beneficios. La escandalosa subida de la luz queda como el regalo de navidad de Zapatero a las Eléctricas, mientras el SMI más bajo de Europa, sube por debajo de la inflación.

En la Comisión del Pacto de Toledo, los nacional-neoliberales, PP y PSOE y los nacionalistas de derechas, CIU, PNV y algún otro, han abierto la puerta para que Zapatero siga ilusionado con aumentar la edad de jubilación y el periodo de calculo de las pensiones, con los objetivos de recortar las pensiones futuras y alimentar los planes privados para favorecer a la banca.

Mientras tanto la CEOE elige un presidente nuevo con discurso viejo. Menos sector público y más neoliberalismo y en el PP brindan con champán con música de fondo de “El Padrino” por dos razones. Una porque Fabra ha sido absuelto por una justicia que ha dejado prescribir cuatro graves delitos, y, la otra, porque Zapatero, con su negativa a reformar la ley electoral, prefiere que gobierne el PP antes que la izquierda crezca en el Parlamento y le pone así la alfombra azul a Rajoy hacia la Moncloa sin más mérito que la Gurtel.

Con este panorama, que no ha frenado la HG del 29S ni las movilizaciones sindicales que hemos apoyado, el 2011 será un año duro que debemos afrontar con más organización y movilización, con los sindicatos y el tejido social crítico que queda en éste país para poner coto a tanto despropósito y ataques a los derechos y conquistas laborales y sociales de los trabajadores y trabajadoras.

La lucha por el empleo y contra la marginación y exclusión social, el derecho a la vivienda frente a los desahucios, la defensa de lo público, del estado del bienestar y de los derechos laborales, regenerar la democracia y la ética en las instituciones y la lucha por la igualdad son algunos de los objetivos irrenunciables para el nuevo año enmarcado en las elecciones municipales y autonómicas en las que debemos ganar presencia en las Instituciones.

El PP y el PSOE defienden el mismo modelo neoliberal. La alternativa de izquierdas a ese neoliberalismo salvaje es la tarea que tenemos por delante. No nos resignamos y como recordó Josefina de Marcelino, “Si uno se cae, se levanta inmediatamente y sigue adelante”.


dimarts, 28 de desembre del 2010

No siguis innocent!


No seas inocente

El Gobierno esconde la verdad cuando habla de la reforma de las pensiones públicas

El Gobierno dice que es inevitable aumentar la edad legal de jubilación a los 67 años (aunque lo quiera hacer con flexibilidad)
No es cierto.
España es uno de los países de Europa con una edad “real” de jubilación más alta (63 años y 10 meses) y cercana a la edad legal.

El Gobierno dice que el aumento de la esperanza de vida (habrá más pensionistas en el futuro) hace necesaria la reforma.
No es cierto.
Es verdad que habrá más pensionistas, pero también es verdad que habrá más cotizantes y con cotizaciones más altas. El problema no es demográfico, sino de voluntad política. Se pueden hacer cotizar los contratos que están en la economía sumergida, se puede evitar que las mujeres ganen un 30% menos que los hombres y, por tanto, coticen menos, se puede elevar el salario mínimo (uno de los más bajos de Europa), se puede hacer cotizar las becas (en su mayor parte son contratos laborales encubiertos) se pueden elevar las cotizaciones máximas (la base más alta son 3.198 euros/mes; a partir de ahí ya no se cotiza más).

El Gobierno dice que el gasto en pensiones es muy alto.
No es cierto.
En 2011 gastaremos en pensiones contributivas en torno al 10% del PIB. En 2040, el 14%. Hoy hay ya países como Italia que ya gastan ese 14 %. Francia gasta ya el 12%. Nuestras pensiones medias son de las más bajas de Europa y el número de pensionistas comparado con la población también es de los más reducidos. Incluso en períodos de crisis como el actual y con 4,5 millones de parados, la Seguridad Social tiene superávit y el Fondo de reserva está aumentando hasta alcanzar casi los 70.000 millones de euros.

El Gobierno dice que las medidas que se toman ahora son para consolidar el sistema y garantizar las pensiones del futuro.
No es cierto.
La realidad es que las medidas que se toman tienen por objetivo reducir las pensiones y así lo expresa el Gobierno en el compromiso contenido en el Plan de Austeridad enviado a la Comisión Europea. El aumento de la edad de jubilación significa que todos cobraríamos dos años menos de pensión, con el consiguiente ahorro (que se estima en un 6%) y el aumento de los años de cómputo para determinar el importe de la pensión, de los actuales 15 años a 20 o 25, significa que todos cobraremos pensiones más bajas (entre un 5 y un 10% menos) porque los salarios más antiguos eran más bajos.

El Gobierno dice que defiende el sistema público de pensiones.
No es cierto.
Lo ha entregado a los mercados, que tienen nombre y apellidos. Son los bancos y las compañías de seguros. Se pretende un modelo asistencial, es decir unas pensiones públicas mínimas y el resto con complementos de los seguros privados.

Todo ello parece una mala inocentada de fin de año. Pero no lo es.

Sólo la lucha y la movilización puede impedir que toquen las pensiones imponiendo su reforma dentro de un mes.

diumenge, 26 de desembre del 2010

El Rei s'ha posicionat amb els poderosos i davant del poble

El coordinador general d'Izquierda Unida (IU), Cayo Lara, ha qualificat avui com "buit" de contingut el discurs del Rei i ha assegurat que amb les seves paraules s'ha posicionat davant del poble i a favor dels poderosos i responsables de les crisi. Cayo Lara ha assegurat que el Rei ha fet més èmfasi en dir els mals que pateixen els ciutadans que en assenyalar els culpables de la crisi econòmica.

Qui escoltés el discurs del Rei -ha comentat- pensaria que les coses que estan passant a Espanya han passat perquè "els marcians ens han enviat els mals des de Mart" i, però, ha dit, la crisi té uns responsables molt concrets, per una banda la conjuntura internacional i, de l'altra, un model de desenvolupament insostenible basat en el totxo.

El coordinador general d'IU ha apuntat com a responsables d'aquesta crisi als especuladors internacionals, als banquers i als promotors urbanístics.

També ha carregat contra la responsabilitat del Govern que, ha dit: "No ha propiciat la intervenció de l'Estat en la política d'habitatge, que ha alimentat uns preus desorbitats que ara han endeutat el país d'una manera importantíssima".

Per Cayo Lara, el Rei no només "va defugir" assenyalar als responsables de la crisi, sinó que va avalar les reformes presentades pel president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero.

Font principal de la notícia: http://www.rtve.es/noticias/20101225/cayo-lara-iu-rey-se-posicionado-frente-pueblo/389839.shtml

--------------------------

Mundo Obrero-diciembre 2010

dijous, 16 de desembre del 2010

Veniu a la manifestació pels drets socials!

Manifestació en contra de la retallada de drets laborals i socials, i en defensa del benestar i la cohesió social

Després de la vaga del 29 de setembre, els sindicats CCOO i UGT han convocat una manifestació aquest dissabte 18 de desembre a les 17 hores a la Plaça Universitat de Barcelona per reclamar que es tiri enrere la reforma laboral i que no es reformi l'edat de jubilació. La manifestació es fa en contra de la retallada de drets laborals i socials i en defensa del benestar i la cohesió social.

dimecres, 15 de desembre del 2010

Per la refundació de l'esquerra catalana

¿Qué hacer?

Reflexiones del PSUC-viu de Terrassa

Se hace necesario hacer una valoración de los resultados de las últimas elecciones autonómicas catalanas, así como los motivos de estos resultados y lo que va a suponer esta nueva etapa histórica. Sólo así podremos concretar y construir la alternativa de izquierdas al modelo conservador y ultra-liberal que nos están imponiendo.

Las elecciones suelen actualizar en el parlamento el termómetro social, se traslada al parlamento y al gobierno la visión que tiene la ciudadanía de la política y de sus problemas. Y así ha sido en estas elecciones.

Hacía tiempo que se visualizaba la movilización de la derecha y como iban avanzando los valores conservadores y neoliberales en la sociedad. Electoralmente se ha visualizado en al gran aumento de votos a CiU, PP, SI, C's o PxC. Y socialmente en la aceptación de debates sobre los valores de la familia, la visita del Papa, la prohibición del burka, el empadronamiento o no de inmigrantes, la supuesta necesidad de eliminar impuestos directos como el de sucesiones, los ataques al sindicalismo y al derecho de huelga, etc... Una vez más se culpabiliza a los más débiles de la crisis, para que los ricos salgan airados.

El Govern d'Entesa (PSC, ERC e ICV-EUiA) no ha sabido en su segunda legislatura enfrentarse a los graves problemas provocados por la crisis y el paro y al avance ideológico y cultural de la derecha. A pesar de haber hecho algunas políticas positivas, la visión que ha tenido la ciudadanía de este gobierno ha sido muy negativa. Por este motivo nos encontramos ahora con una gran desmovilización y desmoralización de las bases sociales progresistas catalanas. No se ha sabido enfrentarse al problema del paro y se han aceptado las mismas políticas suicidas de Zapatero. Se ha cumplido aquello de que cuando un gobierno de izquierdas hace política de derechas, le abre las puertas a la derecha pura. Ha sido un gobierno sin rumbo ni programa unitario, se ha visualizado enfrentamientos entre los miembros del mismo gobierno, se han aprobado políticas antisociales como los recortes a los trabajadores públicos, la nueva Llei d'Educació de Catalunya, la mutilación del impuesto de sucesiones, las grandes subvenciones a la educación concertada, la práctica privatización de la sanidad, se ha llevado a una vía muerta al nuevo Estatut, la cuestión identitaria ha estado por encima de la cuestión social, etc... Una lástima, una oportunidad perdida de hacer políticas de izquierdas, cuando no había un gobierno de izquierdas en Catalunya desde la II República.

Lo que nos encontramos en estos momentos y lo que se visualiza del futuro próximo es apocalíptico. A medio año de las próximas elecciones municipales (y autonómicas en casi el resto del estado) tenemos en Catalunya a una derecha liderada por Artur Mas y el tándem neocon CiU-PP que va a poder gobernar sin problemas, avisándonos ya sin práctica oposición que se va a dedicar a desmantelar el poco estado del bienestar que nos queda, a debilitar la administración pública, a eliminar servicios públicos y sociales y a privatizar hasta el aire que respiramos. Y lo mismo sucederá previsiblemente en las próximas elecciones generales, dónde el PP puede llegar a gobernar. Y además con un más que preocupante crecimiento de la extrema derecha y las ideas racistas, por culpa del discurso del PP y de Plataforma per Catalunya. Las próximas elecciones municipales deben ser una batalla antifascista para intentar evitar que PxC entre en más ayuntamientos.

Ante esta derecha tenemos como hemos dicho antes a una izquierda desmoralizada:

  • El PSC sin líder después de la dimisión de Montilla deberá entrentarse a las elecciones municipales sin dirección formal y ante el miedo de perder los ayuntamientos del cinturón rojo ante la creciente CiU. Las decisiones y políticas derechizadas de Zapatero seguirán perjudicando a los socialistas, que pueden llegar a quedarse en mínimos históricos (al igual que en Francia, dónde en las últimas elecciones el PS ha sido superado por los verdes de Europe Ecologie).

  • ERC ha perdido más de la mitad de votos y escaños, ha visto nacer dos nuevos partidos independentistas (SI y RC), pasa de ser la tercera fuerza política del Parlament a ser la quinta y continúa con una fuerte crisis interna de liderazgo. No han sabido superar su dilema de la prioridad entre “izquierda” e “independentismo”.

  • ICV-EUiA, la coalición de la que formamos parte, ha sido quien menos ha perdido del tripartit, pero no hay que obviar que ha perdido 50.000 votos y dos escaños. Es necesaria pues una autocrítica. La coalición se ha “medio-salvado” por ser la única fuerza que ha defendido en campaña el estado del bienestar y los servicios públicos y por ser la candidatura más a la izquierda, pero la deriva verde y ecologista (olvidando el hilo rojo) hace que la clase trabajadora catalana esté casi huérfana políticamente. Además algunas acciones en el govern d'entesa de la coalición ha desconcertado a nuestra base social (entrada en la Conselleria d'Interior, represión de los Mossos d'Esquadra a los estudiantes de la UB o a los trabajadores de Panrico, el voto a favor de los recortes salariales a los trabajadores públicos, el débil rechazo a la LEC o a las políticas antisociales de sus socios de gobierno, etc...). Debería de haber una reflexión del porque Izquierda Unida en el estado crece en influencia y votos, y en Catalunya ICV-EUiA al contrario. Aún así hay que reconocer el valor de que aún existe una base social de izquierda alternativa bastante grande que aún nos vota y que potencialmente es muy importante.

Con la idea de refundar la izquierda catalana para poder enfrentarnos mejor a las importantes luchas que nos esperan en defensa de los servicios públicos y los derechos sociales, contra el neoliberalismo y el neofascismo, apoyando al movimiento obrero y popular, el PSUC-viu de Terrassa creemos que tienen que realizarse contra antes mejor cambios en el espacio político de la llamada izquierda alternativa.

  • Debemos priorizar la reconstrucción del Partido Comunista. La situación que vivimos de debilitamiento de la izquierda y del movimiento obrero y popular es consecuencia de la destrucción en los años 80 y 90 del PSUC y lo que significaba. Hoy es más necesario que nunca la existencia de un fuerte partido que sepa crear revolucionarios, cuadros disciplinados, para crear movimiento, para priorizar la defensa de los derechos sociales allí dónde esté, que priorice la lucha y sepa regenerar la política de la izquierda. Necesitamos una organización para vencer, más comunistas que luchen por la justicia social.

  • La Izquierda que queremos debe recuperar prácticas pérdidas.

    • Debe basarse en el trabajo voluntario de sus militantes (no en empresas pega-carteles o en hacer solamente notas de prensa).

    • No debe caer en posiciones nacionalistas, en nuestro país la izquierda debe de ser internacionalista, republicana y federalista.

    • Tenemos que saber superar divisiones y sectarismos, y ser capaces de crear un movimiento útil de izquierdas que le dé un sentido popular y alegre a la Unidad.

    • La Izquierda no debe de tener discursos ambiguos y amables al sistema, debe ser implacable ante la injusticia social y por ello nuestros discursos y políticas deben ser contundentes y coherentes. Nuestros mensajes tienen que ser claros. Sólo así podremos obtener la credibilidad del pueblo.

    • La Izquierda tiene que apoyar las movilizaciones sindicales y sociales en defensa de los derechos sociales y los servicios públicos, como las huelgas generales.

En el resto del estado el PCE e IU están por este camino. Tenemos que trasladar a Esquerra Unida i Alternativa y al resto de personas y colectivos de la izquierda alternativa catalana esta visión y esta necesidad de refundar nuestro espacio.


dimecres, 8 de desembre del 2010

"Recoged esta voz", a Barcelona

El grup terrassenc "Club de la Luna Llena" representarà la seva obra de teatre "Recoged esta voz" aquest dissabte 11 de desembre a Barcelona, en el marc dels actes d'homenatge al centenari del naixement del poeta del poble, Miguel Hernández, que volen realitzar l'Associació Cultural Pharos i Comissions Obreres.

L'obra es representarà a Barcelona aquest dissabte 11 de desembre a les 19:00h a l'Orfeó Gracienc (c/ Astúries, 83 - Metro L3 Fontana).

Us hi esperem!


divendres, 3 de desembre del 2010

Noves mobilitzacions contra les retallades socials del Govern

Davant les mesures anunciades avui pel president del govern, CCOO de Catalunya considera inacceptable que Rodríguez Zapatero torni a convertir-se en el braç executor de les directrius dels mercats i es rendeixi als seus designis. Per això CCOO recolza, el proper 15-D, concentracions a empreses i institucions, i el 18-D la manifestació a Barcelona, a les 17, a Pl. Universitat.

Amb les mesures anunciades -segons CCOO- es continua fent recaure les factures de la crisi sobre els treballadors i les treballadores i les persones que es troben amb més dificultats socials i laborals.

CCOO de Catalunya li recorda al president del Govern que hi ha d'altres formes d'obtenir recursos, com és mitjançant una sistema fiscal més just, on es faci pagar més a qui més té, fent pagar a l'economia especulativa el que li pertoca, perseguint amb decisió el frau fiscal i no rebaixant impostos que beneficien a les rendes més altes.

CCOO no permetrem una sortida de la crisi amb més desigualtats i més retallades socials i laborals i per tant fem una crida a les mobilitzacions previstes el dia 15 i el 18 de desembre.

------------------

Cayo Lara ve justificada una nueva huelga general

Zapatero sigue malvendiendo España a los grandes empresarios
Más privatizaciones
Valoración de urgencia del nuevo recorte social del Gobierno

dijous, 2 de desembre del 2010

Els treballadors de l'Ajuntament continuen en lluita contra les retallades

La Secció Sindical de CCOO de l'Ajuntament de Terrassa avui dia 30 de novembre, s'ha manifestat al ple municipal, per reivindicar el compliment en la seva totalitat del conveni i acords signats, i per la recuperaciò del poder adquisitiu perdut.


dimecres, 1 de desembre del 2010

"La política del govern arrasa autonomies i municipis"

Cayo Lara assegura que "la política de 'ajustament dur' de Zapatero arrasa als seus propis governs autonòmics, inclosa Catalunya, i ajuntaments". El coordinador federal d'Esquerra Unida, Cayo Lara, ha destacat avui que els resultats en les Eleccions Autonòmiques Catalanes celebrades ahir s'han degut en gran mesura "a la política d'ajustament dur davant la crisi seguida per Zapatero a nivell estatal, que atropella els governs autonòmics i als ajuntaments allà on governa".

Lara va fer aquesta valoració en la roda de premsa que ha ofert aquest matí a la seu d'IU al costat del secretari federal d'Organització, Miguel Reneses, hores abans que la Comissió Executiva Federal analitzi aquesta tarda de manera més pausada els resultats d'aquests comicis. En la seva opinió, Rodríguez Zapatero ha de rectificar immediatament unes polítiques que s'han demostrat "inútils i injustes", perquè la sortida a la crisi no passa per elles sinó per "un gir de 180 graus cap a una sortida social i no per la forma erràtica amb què s'està portant".

"Així ho han valorat els ciutadans catalans a les urnes", va assegurar el màxim responsable d'IU, per a qui, en resposta a la qüestió plantejada pels periodistes, l'electorat català ha votat "pensant fonamentalment en la crisi i en l'atur, en els prop de 600.000 aturats que hi ha a Catalunya, més que en posicions identitàries".

Per aconseguir aquest gir demanar la reacció dels qui abans van recolzar el PSOE, "d'aquests votants socialistes que segueixen pensant que les coses no s'estan fent bé, perquè no hi hagi un efecte clar i sedant en les Eleccions Generals si no es produeix aquest canvi".

Lara entén que el president del Govern no pot seguir simplement aplicant les ordres dels mercats "ni fent actuacions com la de la jornada de reflexió, reunint-se amb els 37 empresaris més importants. Potser el que va fer Zapatero aquest dia és ajudar a que els catalans reflexionessin la seva decisió amb aquesta reunió".

"Si no hi ha una rectificació seriosa, si Zapatero no es reuneix amb els agents socials i amb els partits d'esquerres per fer aquest gir de 180 graus, ens portarà a la dreta a la Moncloa. No només els ajuntaments i comunitats autònomes socialistes van a patir els efectes d'aquesta pèssima gestió en les pròximes eleccions. Per tant, és una responsabilitat greu la que tenen el president del Govern i el PSOE", va dir.

Enfront d'aquesta actuació, va valorar "els resultats aconseguits per Iniciativa-Esquerra Unida que són els que millor han resistit l'embat contra el tripartit i que han estat castigats en molta menor mesura". Ha opinat que els 10 escons aconseguits per ICV-EUiA són un licient per continuar "amb el seu perfil vermell i verd, social i ecologista", i posar l'accent en els problemes dels ciutadans.

El coordinador federal d'IU va criticar també "la campanya desmotivadora i erràtica del PSC", després que el seu candidat José Montilla "renegués de la feina del tripartit i avancés que no es presentaria més com a candidat". Tot això, en conjunt, va fer que molts ciutadans d'esquerra "s'hagin quedat a casa".

dijous, 25 de novembre del 2010

Veniu aquest dissabte a la festa solidària cubana!

Veniu tots i totes aquest dissabte 27 de novembre a la Festa de Solidaritat cubana, a partir de les 17h. al carrer Provença, 142 (en el barri de Sant Pere Nord de Terrassa).

Amb les actuacions musicals de Mario Farias (trovador xilè) i de Dabucabuc (rumba del Maresme). Hi haurà a més exposició gràfica, projeccions, servei de barra popular, salsa disco, etc...

Aquesta festa estarà organitzada pel Casal de l'Amistat Catalano-Cubana de Terrassa, la Asociación de Inmigrantes Sin Fronteras i pel Comité de Solidaridad Sandinista.

Us esperem!

dissabte, 20 de novembre del 2010

Sobre les Eleccions al Parlament de Catalunya

Ens trobem davant d'unes eleccions marcades per una profunda crisi social i política, i un retrocés històric dels drets dels treballadors amb una nova reforma laboral dictada pel Govern del Partit Socialista.

La resposta dels sindicats del passat 29 de setembre, juntament amb amplis sectors socials, ha estat tot un èxit, tot i les campanyes d'intimidació dels sectors de la dreta, del govern, dels mitjans de comunicació i dels piquets empresarials.

La unitat sindical, la participació d'amplis sectors socials, ha permès l'ampli seguiment d'aquesta vaga, amb una participació del 90% al sector industrial, tot això culminat amb la manifestació de 400.000 persones el mateix dia 29. Hem de felicitar el conjunt del Partit per l'esforç fet, abans, defensant la necessitat d'aquesta Vaga General, al costat del PCE i IU, quan alguns sectors sindicals o de l'esquerra a Catalunya s'oposaven a aquesta. I durant la campanya prèvia, amb repartiment de milers d'octavetes, actes de les diferents agrupacions i la participació activa durant la jornada del 29, en piquets i en la manifestació central a Barcelona.

Aquesta Vaga General ha de ser l'inici d'un procés de mobilitzacions per a deixar sense efectivitat la llei de la Reforma Laboral. Ha canviat el govern però no està canviant la seva política. Les declaracions de Valeriano Gómez, Ministre de Treball, posen de manifest la nul·la voluntat de l'Executiu de modificar aquesta llei. Hem de mantenir la pressió interna dins de les organitzacions sindicals per seguir mobilitzant, inclosa una nova Vaga General, si el govern de Zapatero manté els seus plantejaments o inicia la reforma de les pensions, com ha vingut anunciant.

En aquesta fase de la crisi estem assistint a un avanç de la dreta a nivell global. L'últim exemple d'això són els resultats de les eleccions dels EUA. Tot i que cal ressaltar la fortalesa dels processos d'Amèrica Llatina, com Veneçuela i Brasil, que estan consolidant un projecte alternatiu.

A l'estat espanyol i a Catalunya està passant el mateix. La crisi i el fracàs de la política dels socialistes estan alimentant un avanç considerable del discurs i els valors de les dretes, i una possible victòria en les futures convocatòries electorals.

Per tot això cobren especial importància les eleccions del pròxim dia 28. Hem de fer el màxim esforç perquè en aquestes eleccions la coalició ICV-EUiA obtingui el millor resultat possible, marcant de manera clara el discurs vermell, assenyalant que la crisi és fruit d'un model polític i econòmic que ens està conduint al desastre i condemnant a l'atur a milions de treballadors.

Aquestes eleccions poden tenir conseqüències amb vista al futur immediat. Els seus resultats poden influir de manera decisiva en les eleccions locals del mes de maig pròxim, especialment en els municipis més importants, posant en perill l'hegemonia de l'esquerra. Hi ha risc real a ciutats com ara a Barcelona o a d'altres de més de 100.000 habitants, on la dreta pot aconseguir la majoria.

Per tot això, cal el màxim d'esforç del conjunt del Partit per aconseguir el millor resultat possible el proper dia 28. A partir del 29 haurem d'analitzar els resultats electorals, així com els diferents elements contradictoris que han anat apareixent aquests darrers mesos sobre el futur de l'esquerra i de la nostra coalició. Hem de situar el nostre debat en l'aprofundiment del nostre treball amb IU, el nostre referent estatal, com un projecte global i solidari a nivell de l'Estat, per superar el bipartidisme existent i com a alternativa real a l'avanç dels discursos de la dreta i de les seves polítiques antisocials.

dimarts, 16 de novembre del 2010

25 de Novembre: Dia Contra la Violència de Gènere

Des del PSUC-viu condemnem la violència de la que són objecte les dones en molts àmbits de la vida i aquest 25 de novembre seguim denunciant que tres de cada quatre dones en el món han patit alguna vegada a la seva vida violència masclista (ONU).

A més, unes 5.000 dones moren assassinades pel codi de l’honor. I també hi ha altres víctimes que dia a dia pateixen una violència que no deixa marca física, però sí psicològica: aquelles dones que aguanten les vexacions i humiliacions verbals per part de les seves parelles.

La violència té rostre de Dona, perquè tres de cada quatre víctimes a Ciudad Juárez són dones, a Haití el nombre de violacions desprès del terratrèmol està sent brutal, les mutilacions genitals a l’África i inclús a Europa augmenten, les agressions per exercir el dret a l’educació a l’Afganistan, les dones assassinades a Espanya a mans de les seves parelles o ex parelles són més en el que portem d’any que en tot el 2009, o les dades d’Europol, que estimen que hi ha cents de milers de víctimes de trata d’ éssers humans per a l’explotació sexual solsamènt a Europa, sent la immensa majoria de les víctimes dones i nenes el que mostra que la violència de gènere no només persisteix si no que amb la crisi augmenta en alguna de les seves facetes.

Des del PSUC-viu fem una crida a tots els governs i institucions, sindicats, partits, en definitiva a tota la societat per a què acabem amb aquesta impunitat. La violència exercida contra les dones és una pandèmia que pot atacar a totes per igual, sense fronteres i independentment de la classe social.

A Espanya el passat 28 de juny, s'han complert cinc anys des que va entrar en vigor la Llei orgànica 1 / 2004 de mesures de protecció integral contra la Violència de Gènere, llei que segueix sense comprendre els aspectes estructurals de la violència sexista i que no conté les mesures efectives de detecció precoç, prevenció i accions educatives, ni els recursos necessaris pel seu desenvolupament. A Catalunya es va aprovar la llei 5/2008 on recollia aquestes mancances, principalment en el conceptual, però la llei catalana no té valor a nivell judicial.

La crisi i les retallades pressupostàries en polítiques socials, empitjoren el camí cap a la igualtat real, amb l'agreujant de la supressió del Ministeri d’igualtat, que només representava el 0,03% dels pressupostos generals de l'Estat i que les polítiques d'igualtat són una de les grans víctimes en les decisions anticrisi d'aquest Govern de ZP.

Però no hi ha crisi pel proxenetisme. Exemple tenim a Catalunya que es permet l’obertura d’un macro prostíbul a La Jonquera i la proliferació de dones a les carreteres, cada vegada més joves.

Des del PSUC-viu exigim:

  • què es derogui el decret 217/2002 del 1 d’agost, que permet l’obertura d’aquest tipus de locals, que a més fomenten la proliferació de màfies del tràfic de dones per l’explotació sexual
  • la implementació de la llei de violència de gènere dotant-la de recursos materials, humans i econòmics suficients. Incidint en la coeducació real a les escoles que és fonamental per la prevenció de la violència de gènere.
  • la formació,sensibilització i millor coordinació dels professionals que atenen a les dones en situació de violència masclista..Aplicant la llei a l’àmbit educatiu i que s’introdueixi en la formació universitària de magisteri, pedagogia i el master-CAP, assignatures d’igualtat i prevenció de violència masclista a l’aula.

dilluns, 15 de novembre del 2010

El Govern fa amb el Sahara el mateix que el PP amb Iraq

"Están haciendo exactamente lo mismo, están abandonando al pueblo saharaui y condenándoles a la muerte o a matar".

Willy Toledo: "el Gobierno hace con el Sáhara lo mismo que el PP con Iraq"

Agencias / LR

Willy Toledo ha criticado que el Gobierno del PSOE haga con el Sáhara lo mismo que el PP con Iraq, y ha condenado que el ejecutivo de Zapatero haga "oídos sordos a la ciudadanía" en referencia al conflicto saharaui, máxime cuando los socialistas criticaron que Aznar "no hiciera caso a los millones de españoles que estaban en contra" de la guerra de Irak.

"Ellos están haciendo exactamente lo mismo, están abandonando al pueblo saharaui y condenándoles a la muerte o a matar".

A su juicio, "el único idioma que entiende el Gobierno español es la violencia", puesto que "se pone del lado de los criminales, de los terroristas y de los asesinos". "Exigimos que se acabe el genocidio y una solución ya porque después de veinte años de lucha pacífica van a obligar a usar la violencia, que es lo que más odia el pueblo saharaui", ha advertido.

Asimismo, Willy Toledo ha censurado que el Ejecutivo haya "dicho por activa y por pasiva que lo que priman son los intereses y ese presunto trato de vecindad con Marruecos". En este sentido, ha recordado que los saharauis también "son vecinos" de España y que en El Aaiún se están asesinando a "ciudadanos españoles".


dimarts, 9 de novembre del 2010

Sobre la repressió del Marroc contra els saharauis

El PSUC viu se solidariza con nuestro eurodiputado Willy Meyer y los periodistas españoles agredidos en el avión que aterrizó en El Aiun, territorio ocupado por Marruecos, cuando pretendían tomar contacto con la realidad de los campamentos de refugiados saharauis. La acción del pueblo saharaui pone de manifiesto la terrible situación de una población expulsada de su propio país. Un pueblo que durante decenas de años se visto privada de los más elementales derechos sociales y políticos.

El gobierno marroquí quiere ocultar a los ojos de la opinión pública mundial la represión sistemática y feroz contra el pueblo saharaui. La actuación de la policía marroquí revela a las claras el sentido profundo de la monarquía alauita poniendo de manifiesto su carácter autoritario y dictador, a pesar de lo cual, siempre ha contado con el apoyo de los sucesivos gobiernos españoles y con el manifiesto beneplácito de la Casa Real Española.

El PSUC viu se solidariza con la heroica lucha del pueblo saharaui por sus derechos.

Hoy la dignidad vive bajo las jaimas.

Albert Escofet, secretari general del PSUC-viu

dilluns, 8 de novembre del 2010

Si uno cae, se vuelve a levantar y sigue adelante



El pasado viernes 29 de octubre algunos currantes empezamos el día escuchando por la radio del coche, en el trayecto de camino para la jornada laboral, el triste fallecimiento de una de las personas que más se han sacrificado por defender nuestros derechos, por defender mejores condiciones de vida para la gran mayoría de ciudadanos y ciudadanas de nuestro país. “Marcelino Camacho, fundador de Comisiones Obreras, ha fallecido a los 92 años”.

El día se vuelve un poco más feo y triste, la radio cada media hora da la misma noticia y a uno le pasan por la cabeza mil ideas. Me viene a la memoria no sé porque un vídeo que hay colgado en Youtube de una entrevista del programa infantil “La Bola de Cristal” a Marcelino. La presentadora lo define en el vídeo diciendo que “no es un triunfador, pero es un luchador” y le preguntaba al líder de CCOO en aquellos momentos que aconsejara al patito que debía hacer para no quedarse en paro. Y él aconsejaba con mucha ternura al patito a que se organizara con otros patitos para defender sus derechos. También me viene a la memoria el acto de homenaje que se le hizo a él y a su compañera Josefina en el marco de La Fiesta del PCE hace algunos años. Me sorprendió mucho en aquel emotivo acto la sencillez y dulzura de ambos. Pienso que está siendo un año muy duro, y que nos han abandonado grandes personas y referentes morales de la izquierda como Antoni Farrés, Mario Benedetti, José Saramago o J.A. Labordeta.

Al llegar a casa vi por televisión lo que siempre ocurre cuando muere alguien famoso. Todos vimos el desfile de políticos y gente ilustre que iban a asegurarse que Marcelino estaba muerto y aprovechaban para salir en los medios alabando al difunto. A pesar de ser sus enemigos de clase, el príncipe Felipe, la Cospedal, Bono (no el cantante), Antonio Gutiérrez (el que apuñaló a Marcelino), el nuevo ministro de Trabajo y el presidente Zapatero hablaban de lo bueno que era Marcelino, de su importancia en la lucha por los derechos sociales y las libertades democráticas, en su defensa de los trabajadores, etc... Seguramente si Belén Esteban conociese quién era Marcelino también hubiera ido. Nunca antes había visto tal espectáculo de cinismo: estaban alabando la conquista de derechos sociales los mismos que nos los quieren arrebatar de nuevo ahora!

Si algo me ha enseñado el Partido y los compañeros y compañeras de mi agrupación es la camaradería, no como algo formal que escribes en los documentos, sino como algo real, tangible, los lazos que nos unen a las personas con una misma ilusión de transformar la sociedad. Por eso mismo vimos claro que a pesar de contar con poco tiempo teníamos que ir a Madrid a despedir a un buen hombre y un gran camarada. Así, los camaradas de Terrassa que teníamos disponibilidad ese fin de semana cogimos un coche el mismo viernes por la noche rumbo a Madrid. Era una lástima que no se organizaran autocares desde Barcelona para ir, hubiera podido venir más gente. No era la primera vez que viajábamos a Madrid en coche, bien conocida es ya por nosotros la estación de servicio de Alfajarín.

Llegamos a Madrid el sábado por la mañana bien temprano. Fuimos directamente a la sede de CCOO de Madrid, en la calle Lope de Vega. Allí se encontraba la capilla ardiente en el Auditorio que lleva su nombre. La misma calle de la sede estaba cortada al tráfico por la policía. Ya de buena mañana hay mucho movimiento en la entrada de la sede, gente entrando y saliendo constantemente, muchos compañeros fuera en la calle o en las cafeterías de alrededor. En el escenario del auditorio se encuentra en el centro Marcelino, a su lado, como siempre estuvo, su compañera Josefina, y los secretarios generales del PCE (José Luis Centella) y de CCOO (Fernández Toxo); y algunos otros familiares. Pese al movimiento de personas todo el día ninguno de ellos se separa, permanecen allí juntos toda la mañana. Detrás de ellos multitud de coronas, y enfrente, todo un lateral del auditorio repleto de coronas. La gente va pasando, a saludar, a dar el pésame, o simplemente se sientan respetuosamente en alguna butaca del auditorio. Hay muchos carteles con el rostro de Marcelino y su frase póstuma “Ni nos domaron, ni nos doblaron, ni nos van a domesticar”.

A las 12:30h el auditorio está a reventar, muchos nos tenemos que quedar de pie. Hay un breve y emotivo acto donde una pequeña orquesta toca el canon de Pachelbel, alguna otra sintonía y finalmente todos cantamos La Internacional, mientras los operarios se llevan las coronas, el féretro y los familiares tras él encabezan una marcha. La gente que está fuera aplaude y grita ánimos a Josefina, se improvisan lemas como “Marcelino vive, la luche sigue”, se entona el “CCOO sindicato trabajador”, “Aquí se ve, la fuerza del PCE”, “Que viva la lucha de la clase obrera”. Aparecen banderas republicanas, de CCOO y del PCE en una manifestación que nos lleva hasta la Puerta de Alcalá, como las del Primero de Mayo que encabezaba Marcelino.

Allí se ha montado un escenario con una gran pancarta detrás con Marcelino. Presenta el acto la escritora Almudena Grandes. Le sigue Marcel Camacho, el hijo del homenajeado, que nos habla de su padre, de lo que ocurría en casa cuando él estaba en la cárcel, de lo que significó la lucha, etc... Da paso a José Luis Centella, secretario general del Partido Comunista de España, que muy emocionado da una gran lección de las ideas, la honestidad y la coherencia con la que Marcelino Camacho ha defendido a los trabajadores toda su vida desde sus CCOO y desde su Partido, que es el nuestro. El actual líder de CCOO, Fernández Toxo interviene y da mucho sentido al sindicalismo de Marcelino, a su visión de la lucha de clases y a su concepción de sindicato. La gente emocionada vuelve a cantar La Internacional y a enarbolar las banderas rojas finalizando teóricamente el acto. Digo teóricamente porque no es así, ya que Josefina se acerca al micrófono da las gracias emocionada a todos los asistentes, nos lanza un gran y sincero abrazo a todos y nos explica la anécdota de las últimas palabras que dijo Marcelino poco antes de fallecer: “Si uno se cae, se levanta inmediatamente y sigue adelante”. Nunca antes había estado en un acto tan digno como éste. Posteriormente la comitiva marcha hacia el Cementerio Civil dónde finaliza el entierro.

Marcelino Camacho ha muerto, aunque algunos lo daban por muerto tres días antes. Ha sido enterrado en el Centenario de Miguel Hernández. Muchos también nos acordamos de él este día y de la otra Josefina, Josefina Manresa. Algunos medios de comunicación destacan sobretodo que no había robado y que vivía humildemente en un piso pequeño sin ascensor en un barrio periférico madrileño. Tristes tiempos en los que la noticia es que un líder político no es ladrón ni corrupto, sino honrado y coherente con sus ideas.

Algunos quisieron apartarlo de la vida pública precisamente porque no les interesaba esa coherencia y austeridad. Quisieron tratar sus ideas de anticuadas, pues lo moderno parece ser era otra cosa. Hoy las ideas y el ejemplo de Marcelino siguen plenamente vivos. Hoy tanto la izquierda como el movimiento obrero necesitamos rescatar ese ejemplo de dignidad, solidaridad y bondad que tan difícil es encontrar hoy, en una sociedad tan marcada por lo estético, lo superficial y el individualismo. La lucha de clases continúa y las ideas de emancipación e igualdad vuelven a cobrar fuerza. Tendremos nuevos Marcelinos, nuevas Josefinas, nuevos Migueles Hernández.

Viva siempre Marcelino Camacho! Viva Josefina Samper! Vivan las Comisiones Obreras y viva el Partido Comunista!

Ivan Martos (secretario político local del PSUC-viu de Terrassa)

diumenge, 31 d’octubre del 2010

Terrassa amb Marcelino

Una delegación del PSUC-viu de Terrassa ha participado este sábado en Madrid en los actos de despedida del mayor líder sindical de la historia de nuestro país, el también comunista Marcelino Camacho.




El mejor homenaje del PCE “La bandera roja y republicana seguirá en pie para continuar la batalla”

Secretaría de Comunicación del PCE / 30 oct 10

Miles de personas despidieron esta mañana a Marcelino por las calles de Madrid, desde la sede de Comisiones Obreras hasta la Puerta de Alcalá donde se celebró su último homenaje. Tras una tribuna con la hoz y martillo de claveles rojos bordada sobre claveles blancos, José Luis Centella, Secretario General del PCE recordó que a Camacho le intentaron doblegar muchas veces, “las más peligrosas por las buenas, pero él siempre tuvo claro su compromiso comunista, su defensa de los trabajadores”. Añadió que “Marcelino era mucho más que un buen hombre, fue un sindicalista sin matices ni dobleces y un comunista de una sola pieza”.

El secretario general del PCE recordó que Josefina llegó a las 8.30 de la mañana a la sede de CCOO con la bandera del PCE doblada “para que nadie tuviera dudas , y para decir que hay que continuar la lucha, que significa mantener el ejemplo de coherencia de Marcelino, porque los objetivos aún no se han logrado.

Conciso y claro, Centella compartió su compromiso: “El mejor homenaje del PCE es que la bandera roja y republicana que hoy hondea a media asta en todo el mundo, seguirá en pie para continuar la batalla”.

Como dijo su compañera, Josefina, recordando las últimas palabras de Camacho cuando le visitó una vecina: “Si uno se cae se levanta inmediatamente y sigue adelante", y prolongaba ese adelante extendiendo los brazos y la voz al futuro y a los presentes.

Ignacio Fernández Toxo, secretario general de CC OO, recordó que el primer amor de Camacho fue su familia, el segundo el partido y el tercer el país.

Y Marcel Camacho, el hijo de Marcelino, comentó que su padre ya medía mucho sus palabras, pero que siempre repetía libertad, justicia social, paz “pero sobre todo IGUALDAD”.

Los camaradas le despidieron con un séquito de banderas comunistas y republicanas, ondeando a lo largo del cortejo y el dieron el último adiós, puño en alto, cantando la Internacional.


divendres, 29 d’octubre del 2010

Ens ha deixat el company Marcelino...

COMUNICAT DEL PSUC VIU DAVANT LA DEFUNCIÓ DE MARCELINO CAMACHO

La bandera roja del PSUC Viu, del partit dels comunistes catalans, ondeja a mitja asta en senyal de dol per la mort de Marcelino Camacho.

Amb profund dolor i consternació hem conegut la notícia de la defunció del nostre benvolgut camarada.

El PSUC Viu manifesta el seu afecte i solidaritat a Josefina, la seva inseparable companya sense la qual la seva obra no hagués estat possible, a Yenia i Marcel, els seus fills, a Vicenta, la seva germana, als seus néts i la resta de família, a qui té molt presents en aquests moments de dolor i tristesa.

Els nostres condols també a les seves Comissions Obreres a través de la CONC i la C.S. de CC.OO. d'Espanya, i al seu i nostre Partit Comunista d'Espanya, en el que va militar des de 1935.

Marcelino, revolucionari, sindicalista, lluitador antifranquista, internacionalista, dirigent del PCE, Secretari General i President de CC.OO., va dedicar la seva vida a la lluita per la millora de les condicions de vida dels oprimits i oprimides, per la llibertat, el socialisme i el comunisme fins a l'últim minut de la seva vida, amb una coherència que fa d'ell un ésser excepcional.

Marcelino Camacho va estar sempre incondicionalment amb els treballadors i les treballadores de Catalunya, amb les seves lluites i amb les CC.OO: va ser a Barcelona on les CC.OO. d'Espanya es van constituir en Sindicat; va participar a la capçalera de la gran manifestació unitària de l'11 de setembre del 77 quan un milió de catalans reivindicaven l'Estatut, i en tantes i tantes ocasions. Mai ens va fallar, mai es va doblegar, mai el van sotmetre.

Encara que ja pertanyia a la nostra història, continuarà escrivint pàgines de coherència, honradesa i compromís a través del seu exemple, que es mantindrà sempre en la nostra memòria i en la de tots els que, prenent el seu relleu i intentant seguir aquest exemple de dignitat, continuaran la seva lluita per la defensa dels treballadors i treballadores, per la igualtat, per la llibertat, per l'emancipació dels "pàries de la terra".

Visca Marcelino Camacho

Visca Comissions Obreres

Visca el Partit Comunista

dimarts, 26 d’octubre del 2010

Canviar de política, no de polítics

Sense arribar ni molt menys al grau d’intensitat, constància, organització i fermesa de que fan gala els treballadors de França i llurs sindicats, el cert és que l’aturada a tot Espanya de 10 milions d’assalariats el passat 29-S es pot considerar, en mig del retrocés de l’esquerra en el què estem immersos, tot un èxit. No tant pel què és en si (poca cosa si del que es tracta és d’obligar a fer marxa en darrera al Govern, tant el central com els autonòmics, en llurs polítiques antisocials), sinó pel què té de símptoma de recuperació de la capacitat mobilitzadora de les organitzacions obreres. Recuperació que cal consolidar i enfortir per tal d’aturar l’ofensiva neoliberal que sembla no tenir límits en la seva agressivitat.

Agressivitat que es manifesta, per exemple, al nostre país en la ràbia amb la què s’intenta criminalitzar (judicialment inclús) els piquets de vaga, així com en l’actitud venjativa de molts empresaris privats i gestors públics que es dediquen, des del 29-S ençà, a acomiadar o castigar de diverses maneres treballadors i treballadores que van exercir i defensar llegítimament el dret de vaga.

Llàstima fan, en canvi, aquells que, tot i tenir una feina segura (cas diferent és el de molts treballadors precaris), es van autojustificar amb tota mena excuses el 29-S per no anar a la vaga: des del pretext esquerranista de que la vaga estava “ pactada” entre el Govern i els sindicats majoritaris fins a la presumpta incapacitat per fer front a un descompte de la 365 part del sou anual... Caldrà recordar aquí la vella història d’Esaú i el plat de llenties?

Cert és, de tota manera, que els sindicats han de fer un esforç per arribar i oferir “ alicients” als treballadors de les petites i mitjanes empreses, sempre sotmesos a un més directe control empresarial, als precaris i, molt particularment, als aturats. Cal saber trobar, en la rica experiència multisecular del moviment obrer, aquelles formes flexibles d’organització i de lluita que permetin aglutinar tots el segments de la classe obrera, per molt diferents que siguin els uns dels altres, en una acció concertada dirigida cap al comú objectiu de la victòria sobre la dominació del capital.

Davant la mobilització social, el Govern de Rodríguez Zapatero ha reaccionat amb la vella fórmula lampedusiana: canviar-ho tot per tal que no canviï res. I si algun canvi hi ha, és a pitjor: Moratinos, per exemple, cedeix el lloc a una “atlantista” més ben vista a Washington que a Madrid. En quant al “gest” cap a l’ esquerra que alguns diuen que representa l’entrada d’un ugetista i de la trànsfuga Rosa Aguilar, té totes les traces de ser més aviat un intent d’absorció que no pas d’aproximació.

El canvi que cal en el drama de la política espanyola no és només, com algun portantveu parlamentari ha dit agudament aquests dies, un canvi d’actors, sinó també i sobre tot un canvi de “guió” . I això val, òbviament, per al cicle electoral que s’obrirà el proper 28 de novembre: de poc servirà que Roma canviï el Cèsar si el Cèsar no canvia Roma. I canviar Roma no vol dir més del mateix, sinó més d’algunes coses i menys d’unes altres. Per exemple: més pa i menys circ.

dijous, 21 d’octubre del 2010

Solidaritat amb els treballadors i les treballadores de França

El PSUC-Viu manifesta la seva més ferma solidaritat amb la lluita dels treballadors i els estudiants francesos contra la reforma de les pensions proposada pel president N. Sarkozy. El total divorci existent entre la majoria parlamentària que es disposa a aprovar per llei aquesta reforma i el 70% de la societat francesa que hi està en contra demostra fins a quin punt la "democràcia" vigent actualment en la majoria dels paísos que s'autoproclamen democràtics no arriba a ser ni formal. Una "democràcia" que actua contra la gran majoria del poble traeix de socarrel la seva significació originària i demostra que el veritable poder polític en aquestes societats "democràtiques" no l'exerceix el poble sinó aquella petita part del mateix que ostenta el poder econòmic.

El recurs a l'exèrcit per desbloquejar les refineries ocupades pels obrers fa palès, d'altra banda, que els poders econòmics no vacil·len en recòrrer a la violència més desproporcionada per tal de defensar llurs interessos. Demostra que, darrera de "demòcrates" com els grans empresaris, financers i polítics servils a l'estil de Sarkozy i de la gran majoria de la classe política europea, s'amaguen dictadors sense escrúpols que mentre s'omplen la boca amb la paraula "llibertat" trepitgen la llibertat real de la majoria.

Cal que els sindicats i les forces polítiques d'esquerres del nostre país aprenguin la lliçó que ens envien des de l'altra banda dels Pirineus. Aquella lluita i la nostra, com la dels treballadors grecs, portuguesos, etc., és LA MATEIXA LLUITA. O la guanyem tots junts o tots junts la perdem.

dimarts, 12 d’octubre del 2010

Valoració de la Vaga General del passat 29 de Setembre

Des del PSUC-Viu valorem molt positivament el desenvolupament de la Vaga General realitzada el passat 29 de setembre. Podem afirmar sense reserves que la convocatòria ha estat un èxit del conjunt de la classe treballadora espanyola tant en el seguiment com en la participació. Felicitem els sindicats de classe CCOO i UGT per l’esforç realitzat, per quant s’ha fet palesa la validesa i vigència de la mobilització social com a eina de pressió i avenç de la classe obrera, i instem ambdós sindicats a aprofundir en la unitat d’acció i a avançar, des de llur independència, cap a quotes creixents d’unitat sindical com a factor imprescindible per donar resposta a la magnitud de l’atac del capitalisme contra les conquestes i drets dels treballadors i treballadores.

L’èxit de la Vaga General és encara més destacable si tenim en compte la furiosa campanya antisindical desfermada pels medis de comunicació de la dreta, així com per l’entorn mediàtic del Govern del PSOE. Front a tot això, uns 10 milions de treballadors i treballadores han manifestat de manera contundent en tot el país llur rebuig a la reforma laboral i a les mesures antisocials del Govern central, dòcilment secundades i en algún cas, com el de Catalunya, augmentades pels governs autonòmics. Rebuig que va acompanyat, com és natural, de l’exigència d’una rectificació d’aquestes mesures.

En particular, valorem com molt notable el seguiment de la Vaga General a Catalunya. Al menys tres quartes parts de la població treballadora de Catalunya varen secundar la Vaga General i prop de 400.000 treballadors i treballadores varen participar en la manifestació de la tarde convocada per CCOO i UGT en el centre de Barcelona. La davallada del consum elèctric el 29 de setembre, que va superar el 28% respecte d’un dia laboral, posa de manifest l’èxit de la Vaga General a Catalunya, que va assolir un grau de seguiment del 97% en sectors industrials com l’elèctric, la mineria i el metall, i del 90% en altres sectors com l’agroalimentari o la construcció, amb la plena paralització de centenars de polígons industrials i del transport públic fora dels serveis mínims prèviament pactats. En aquest sentit, volem felicitar la nostra militància per la seva presència massiva en els piquets informatius i en el procés de mobilització i informació en torn de la Vaga General.

En un moment en què molts apostaven pel fracàs de la Vaga com una demostració de la presumpta manca de representativitat dels sindicats de classe, el cert és que la mobilització generada per la convocatòria s’ha vist secundada amb entusiasme, no només per sindicats minoritaris i sectorials (alguns d’ells, però, majoritaris al seu sector), sinó també per nombroses associacions i entitats cíviques que han aportat un plus molt important a l’acció reivindicativa i sens dubte han generat noves complicitats socials en la resistència contra el neoliberalisme. Front al pessimisme generalitzat que semblava existir sobre la capacitat de les masses treballadores per plantar cara a l’ofensiva de les patronals, dels poders financers i dels governs submissos davant llurs exigències, la jornada del 29-S ha demostrat que molts treballadors, sota l’aparença d’una certa apatia, només estaven esperant que algú amb capacitat de convocatòria donés la senyal per alçar la veu de la protesta.

Aquesta Vaga culmina un treball d’un any i vuit mesos, quan ja alguns en l’esquerra varem plantejar la necessitat de donar una resposta global a les agressions que el Govern començava a perpetrar contra la classe treballadora en l’intent de donar una sortida conservadora a la crisi en la línia marcada pels grans poders econòmics i les institucions que els representen. En aquest temps, malgrat les incomprensions de dins i de fora, el nostre treball polític ha contribuït a la mobilització sindical i a la reacció cívica de rebuig a les polítiques conservadores del Govern de Rodríguez Zapatero. El nostre compromís en mantenir aquesta resposta global ha ajudat a l’èxit de la Vaga General.

Aquesta aturada massiva ha de tenir conseqüències polítiques, tant per al Govern del PSOE com per al PP, així com per a CiU, que juntament amb la CEOE i la patronal catalana Foment han constituït el contra-piquet més reaccionari i violent dels viscuts en les sis vagues generals que han estat convocades des de 1978. Exigim responsabilitats davant la brutal reacció mediàtica i policial contra els piquets informatius en determinats llocs, tot resaltant la paradoxa que, mentre no tenim notícia de comerciants o empresaris ferits, són vàries les desenes de vaguistes que han sofert les conseqüències de la violència policial o d’agressions feixistes.

En el cas concret de Barcelona condemnem els disturbis causats per una minoria de presumptes radicals, entre els què amb tota probabilitat s’havien infiltrat provocadors professionals, així com la utilització demagògica dels mateixos amb la intenció de desprestigiar i criminalitzar l’acció de moviments socials alternatius al sistema i, més enllà d’ells, els veritables protagonistes de la gran Vaga General del 29-S: el moviment sindical i els piquets informatius essencialment pacífics, la presumpta coacció dels quals no ha anat més enllà de l’apel·lació a la consciència de classe dels treballadors i treballadores, cosa molt allunyada de l’autèntica coacció exercida per molts empresaris contra els seus empleats per tal que s’abstinguessin d’exercir el seu dret de vaga amb l’amenaça de l’acomiadament o altres formes de represàlia.

Des del PSUC-Viu exigim al Govern del PSOE que rectifiqui la seva política econòmica en sentit diametralment oposat a l’actual. Les recents dades de l’atur en setembre confirmen la inutilitat de la reforma laboral a l’hora de crear ocupació, així com la creixent tendència a fer més precàries les condicions de treball en el nostre país. És urgent un canvi de model econòmic i productiu, així com de política fiscal. La classe treballadora ha parlat i el Govern no pot fer-se el sord davant un tal clam social. Per això, des del PSUC-Viu emplacem els sindicats de classe a mantenir un procés de mobilització sostinguda en el supòsit que el Govern del PSOE no modifiqui les seves polítiques actuals, àmpliament rebutjades per la gran majoria de la població.


dimarts, 5 d’octubre del 2010

La II Marxa Contra l'Atur arriba a Terrassa


Aquest dimarts 5 d'octubre ha arribat a Terrassa la II Marxa Contra l'Atur a Catalunya

Ahir va arrencar a caminar des de l'Hospitalet la II Marxa contra l'Atur a Catalunya. Va fer un llarg recorregut. Va passar per Cornellà, SEAT-Martorell, on aquesta va tenir una molt bona acollida per difondre molt massivament els materials i objectius de la mateixa. Van arribar a dormir a Rubí, on l'ajuntament havia aprovat una moció de suport a la marxa a partir del grup municipal d'ICV-EUiA. Gràcies a l'AAVV Can Oriol i a les gestions dels compas d'EUiA van poder dormir en un lloc decent.

Avui, des de Rubí han sortit al matí per anar a menjar a Terrassa, on la marxa ha estat acompanyada pels integrants d'una assemblea d'aturats i han estat rebuts a l'Ajuntament de Terrassa per l'alcalde Pere Navarro i el regidor Manel Pérez... i a dormir a Sabadell. Demà, 6-O, serà un altre dia, amb Badia, Cerdanyola, Ripollet i Montcada.

La Marxa contra l'Atur acabarà el dissabte 9 d'octubre a Barcelona. L'objectiu de la Marxa és potenciar l'organització dels aturats i aturades, donar visibilitat a un problema que a Catalunya afecta a més de 500.000 persones i aportar solucions a una situació que comença a ser insostenible.

----------------------------------------
A la premsa local de Terrassa:

Font: Terrassa Digital

La Marxa contra l'atur arriba a Terrassa

Després d'iniciar el seu camí dilluns, des de l'Hospitalet de Llobregat, han arribat al Raval de Montserrat per reunir-se amb l'alcalde, Pere Navarro. Entre les peticions, reduir la jornada laboral a les 35 hores

Puntualment, a les dotze del migdia com estava previst, ha arribat al Raval de Montserrat aquest dimarts la segona Marxa contra l’atur, la precarietat i en defensa dels drets socials. La trentena de persones que en formen part ha iniciat el seu camí dilluns a l’Hospitalet de Llobregat i, durant sis dies, recorrerà diversos municipis del Vallès i el Baix Llobregat fins arribar dissabte a Barcelona.

Un cop a l’Ajuntament, una delegació de la marxa ha tingut una breu trobada amb l’alcalde, Pere Navarro, i el tinent d’alcalde Manel Pérez per exposar-los les seves reivindicacions. Aquestes passen per garantir el dret a treball a tot ciutadà i per això proposen reduir la jornada laboral fins a les 35 hores per crear ocupació. També demanen a l’Estat que elimini despeses que consideren exagerades i estèrils com les de l’exèrcit i la casa reial.

Segons Diosdado Toledano, portaveu de la Marxa: "El que reivindiquem amb la Marxa és el dret al treball per a tots i totes. És un dret constitucional. I els diem molt clarament als governs de Madrid, de Catalunya i de Terrassa que si no són capaços de donar feina a la gent que en sol·licita, que n'exigeix, han de donar les prestacions suficients perquè la gent pugui viure. O una cosa o l'altra. Primer la feina, però si no són capaços, la prestació. El dret a viure està, en aquest cas, per sobre dels nostres interessos."

Els col·lectiu proposa als Ajuntaments que crein borses de treball local en col.laboració amb les associacions de veïns i la resta del teixit associatiu. En la seva estada a la ciutat, la Marxa ha rebut el suport de l’Assemblea d’Aturats de Terrassa i de l’Assemblea Popular de Terrassa. Després de la seva aturada a Terrassa, la marxa ha continuat cap a Sabadell, on farà nit. Dissabte al migdia preveuen arribar a la plaça de Sant Jaume de Barcelona amb una manifestació massiva.


dijous, 30 de setembre del 2010

Hem guanyat la Vaga!

Gràcies a tots i totes per fer possible que el 29-S hagi estat un dia de vaga general

Font: CCOO



Avui podem llegir i escoltar als mitjans de comunicació valoracions diverses de la vaga general, segons la ideologia o els interessos polítics i econòmics que hi ha darrere de les línies editorials que representen.

Però el que ningú no pot discutir, i així es va viure, és que el trànsit i el consum elèctric van ser com un dia festiu; que els transports públics a les hores de serveis mínims no es van omplir com un dia feiner; que els polígons industrials van estar buits des de la nit abans; que els moviments de les ciutats es van acostar més al d'un dia festiu que no pas laborable; i que les manifestacions de la tarda van omplir els carrers de les nostres ciutats.

Per això ens hem de felicitar i sentir-nos orgullosos d'haver fet possible visualitzar que hi ha un rebuig generalitzat a unes mesures polítiques que volen una sortida de la crisi en contra dels treballadors i les treballadores, dels seus drets laborals i socials. Davant d'aquesta resignació installada del "no hi ha res a fer" davant dels mercats i dels poders econòmics i financers, hem contraposat la nostra força, la dels treballadors i les treballadores organitzats pels sindicats, per dir "així no". Hi ha altres maneres de fer les coses i hi ha una altra manera de sortir de la crisi que sigui més justa i més útil per tenir un mercat laboral que abandoni la competitivitat en baixos costos laborals i en precarietat, i que aposti per guanyar productivitat amb innovació, qualificació de les persones i productes de més valor afegit.

Hem fet la vaga perquè defensem el dret al treball amb dignitat i justícia i perquè sabem que aquesta reforma laboral és una contrareforma que ens portarà més atur i precarietat, ja que s'afavoreix l'acomiadament més fàcil i barat i més desequilibri en la relació entre empresaris i treballadors. I ho hem fet com sabem, convocant els treballadors i les treballadores assalariats, als quals representem, a paralitzar la producció i a fer-ho visible al carrer.

Ara toca gestionar bé l'èxit d'aquest dia. Tenim propostes per canviar les coses i per evitar que les properes reformes anunciades no es facin, un cop més, malmetent els drets laborals i socials i reduint el feble Estat del benestar, i estem disposats a negociar-les.

El nostre objectiu no era fer vaga, sinó canviar les polítiques regressives del Govern. De ben segur que la resposta collectiva del 29-S serà útil per canviar la reforma laboral i evitar altres agressions als nostres drets.

Gràcies a tothom per ajudar a aconseguir-ho.



----------------------------------
Més notícies sobre el seguiment de la Vaga General:
La huelga general ha roto la barrera del sonido
Los ciudadanos dan un aviso al gobierno
Los sindicatos exhiben poder de movilización en Barcelona
La manifestació a Barcelona recull 400.000 persones
La vaga general experimenta un gran èxit en el comerç i l'administració local catalana
Un 80% de la població assalariada no ha anat a treballar
Hemos ganado la Huelga!
Sobre los piquetes patronales
Éxito de la huelga a pesar de los piquetes patronales, que impiden a muchos trabajadores hacer huelga
Triunfan la Huelga General y las movilizaciones convocadas por los sindicatos
Resum de les manifestacions del 29-S
El derecho al trabajo
Milers de persones es concentren davant l'Ajuntament de Terrassa contra la reforma laboral
Els comerços de Terrassa tanquen per la vaga
Els sindicats xifren en 80% la vaga a Terrassa
La indústria terrassenca secunda àmpliament la vaga


dilluns, 27 de setembre del 2010

Les coses canvien quan tu et mous

El PSUC-viu de Terrassa crida a tots els treballadors i treballadores de la nostra ciutat a sumar-se i donar suport a la VAGA GENERAL convocada pels sindicats per aquest dimecres 29 DE SETEMBRE contra la reforma laboral i la retallada més gran de drets socials des del franquisme.

Els i les comunistes portem setmanes treballant durament per l'èxit de la vaga general juntament amb els sindicats, moviments socials i la resta de partits d'esquerres. Creiem que ens hi juguem molt, ens juguem la nostra dignitat, els nostres salaris, el futur de les nostres pensions, els nostres drets a una sanitat i educació de qualitat i, en definitiva, el futur de les generacions posteriors. Els grans poders financers volen que nosaltres paguem la crisi que ells han provocat. No podem permetre que s'ampliï encara més l'edat de jubilació, que els convenis siguin paper mullat i que l'acomiadament sigui encara més barat! No deixem perdre els drets que tant ens va costar aconseguir. Defensem el dret al treball!

PELS NOSTRES DRETS
I PERQUÈ LES COSES CANVIEN QUAN TU ET MOUS:


TOTS I TOTES
A LA VAGA GENERAL !!!

Cridem a més a tots els ciutadans i ciutadanes de Terrassa farts/es de les injustes polítiques econòmiques a les què ens sotmeten a que participin a la CONCENTRACIÓ el mateix 29 de setembre a les 12:00h. al Raval de Montserrat (davant l'Ajuntament de Terrassa) i a la MANIFESTACIÓ el mateix dia a les 18:00h. a Barcelona (Pg. de Gràcia amb Av. Diagonal).









dissabte, 25 de setembre del 2010

Acte central a Barcelona per la Vaga General

Acte públic al carrer per la Vaga General aquest dilluns 27 de setembre a les 19:30h a Nou Barris (Barcelona), amb la participació de José Luis Centella i Albert Escofet.

divendres, 24 de setembre del 2010

Recolzament a la Vaga General del 29 de setembre

Comunicat de l'Associació de Terrassa per la Tercera República

Encara que molta gent no ho té present, els drets socials i laborals que les classes populars hem gaudit fins ara, no han estat producte de creacions divines. Són el resultat de dures lluites que els treballadors/es hem dut a terme al llarg de moltes dècades.

Amb la crisi financera que des de fa més de dos anys arrasa l’economia mundial i especialment la de l’estat espanyol, tots aquests drets corren un perill imminent de degradar-se més encara i fins i tot de desaparèixer.

En un context on hi ha ja una taxa d’atur de més del 20%, on moltes famílies ja han esgotat tota la prestació de l’atur, on els desnonaments es practiquen de manera sistemàtica etc. tant el govern com les patronals, a instàncies de l’FMI i de la UE, sense cap complex ni sensibilitat social, continuen atacant als més afectats, els treballadors/es.

Mesures com la congelació de les pensions, la reducció dels salaris dels empleats públics, l’incompliment de convenis d'empreses, la nova reforma laboral (amb l’abaratiment de l’acomiadament, el greu atac a la negociació col.lectiva…), l’augment de l’IVA, el proper augment de l’edat de jubilació, l’eliminació de la retroactivitat en la llei de la dependència etc… només respon a una estratègia premeditada per fer-nos pagar la crisi a les majories.


Però aquestes importants
retallades no són temporals com volen fer creure a la gent . Són retallades que ens estan imposant aprofitant aquest context, però que tenen la intenció de ser definitives en benefici dels propis còmplices i responsables de la crisi, que no són altres que els grans bancs, el capital financer i especulador, les inmobiliàries etc amb la complicitat dels governants de torn. Hem de lluitar per evitar-ho .

És una vergonya que aquest govern mal autoanomenat d’esquerres, en lloc de fer inversions públiques per crear llocs de treball, i de legislar a favor dels més afectats augmentant la cobertura social, augmentant els impostos a les grans fortunes, restablint l’impost de societats etc , doni ajudes i fons públics a les entitats financeres responsables d’aquest desastre.

És un insult a més a més, que després d’aquesta greu situació, el govern i la patronal encara demanin responsabilitats als sindicats per superar la crisi, cridant a la pau social. Estar clar que ells volen donar una sortida a la crisi per la dreta, i no per l’esquerra com hauria de fer un executiu socialment responsable amb els seus conciutadans.

Per tant:
-per aturar aquesta situació de greus atacs als interessos de les classes populars i treballadores.
- per responsabilitat en la defensa dels drets socials.
-perque hi ha 5 milions d’aturats.


I perquè aixó ja no és pot tolerar més, des de l’Associació de Terrassa per la IIIª República fem una crida a tota la ciutadania (treballadors/es, autònoms, estudiants, petits comerciants, etc.) a que el dia 29 DE SETEMBRE s’adhereixin de manera conscient i activa a la VAGA GENERAL convocada pels sindicats.

La lluita per la República també passa per la defensa dels nostres drets socials, i el dia 29 tots els republicans i republicanes tenim aquest deure.