La fosca gestió privada de la llum

Els estralls causats per la forta i poc habitual nevada del dia 8 de març en la província de Girona, que han afectat especialment la Costa Brava, revelen un altre desastre, aquest no degut a causes naturals, sinó socio-polítiques. Ens referim al, en alguns casos, interminable tall del subministrament elèctric a milers de llars que han quedat privades, dies i dies, d’energia i, per tant, de calefacció i de l’ús de tota mena d’electrodomèstics, amb greus conseqüències econòmiques i sanitàries.

És ja de per si difícilment comprensible que més de 30 torres d’alta i mitjana tensió (Endesa ha reconegut 33, però d’altres fonts parlen de xifres molt més elevades) es vinguessin a terra, per molt que la suma de vents forts i un respectable gruix de neu sobre els cables afavorís el trencament de l’estructura metàl·lica. O bé el disseny de les torres era defectuós, com han apuntat alguns tècnics, o bé el seu manteniment deixava molt a desitjar. Qualsevol de les dues possibilitat només porta a una conclusió: que les companyies responsables del subministrament han seguit una política de reducció de costos a costa de la seguretat del servei. No val dir que fenòmens com el del dia 8 són infreqüents: un sector estratègic com el subministrament elèctric ha de comptar amb uns marges de seguretat prou amplis com per posar el servei a cobert d’imprevistos d’aquesta envergadura.

D’altra banda, tal com va ser reconegut pels responsables de Red Eléctrica amb ocasió del tall de subministrament produït a la ciutat de Barcelona l’estiu del 2007, la xarxa elèctrica amb la què comptem no és prou densa i inter-connectada com per poder suplir la caiguda d’una línia mitjançat la connexió automàtica a línies alternatives. És obvi que, al menys a Girona, ben poc o res s’ha fet per corregir aquesta deficiència.

Tot això ens porta a una conclusió que per a nosaltres ha estat sempre una evidència i que ja sembla ser-ho també per a un 95% de la població de Catalunya (segons alguna enquesta televisiva): que un servei públic fonamental com aquest no pot estar en mans d’empreses privades (a més, en règim, pràcticament, de monopoli, cosa que elimina tot possible avantatge derivat de la competència). A l’igual, doncs, del que hem dit respecte de la banca (bancs i caixes), que està vist que no pot sobreviure sense els ajuts públics aportats pel conjunt de la població, considerem una qüestió política prioritària que serveis bàsics com el subministrament elèctric tornin definitivament a ser propietat pública, és a dir, de tots els ciutadans per igual.