Willy Toledo ha criticado que el Gobierno del PSOE haga con el Sáhara lo mismo que el PP con Iraq, y ha condenado que el ejecutivo de Zapatero haga "oídos sordos a la ciudadanía" en referencia al conflicto saharaui, máxime cuando los socialistas criticaron que Aznar "no hiciera caso a los millones de españoles que estaban en contra" de la guerra de Irak.
"Ellos están haciendo exactamente lo mismo, están abandonando al pueblo saharaui y condenándoles a la muerte o a matar".
A su juicio, "el único idioma que entiende el Gobierno español es la violencia", puesto que "se pone del lado de los criminales, de los terroristas y de los asesinos". "Exigimos que se acabe el genocidio y una solución ya porque después de veinte años de lucha pacífica van a obligar a usar la violencia, que es lo que más odia el pueblo saharaui", ha advertido.
Asimismo, Willy Toledo ha censurado que el Ejecutivo haya "dicho por activa y por pasiva que lo que priman son los intereses y ese presunto trato de vecindad con Marruecos". En este sentido, ha recordado que los saharauis también "son vecinos" de España y que en El Aaiún se están asesinando a "ciudadanos españoles".
El PSUC viu se solidariza con nuestro eurodiputado Willy Meyer y los periodistas españoles agredidos en el avión que aterrizó en El Aiun, territorio ocupado por Marruecos, cuando pretendían tomar contacto con la realidad de los campamentos de refugiados saharauis. La acción del pueblo saharaui pone de manifiesto la terrible situación de una población expulsada de su propio país. Un pueblo que durante decenas de años se visto privada de los más elementales derechos sociales y políticos.
El gobierno marroquí quiere ocultar a los ojos de la opinión pública mundial la represión sistemática y feroz contra el pueblo saharaui. La actuación de la policía marroquí revela a las claras el sentido profundo de la monarquía alauita poniendo de manifiesto su carácter autoritario y dictador, a pesar de lo cual, siempre ha contado con el apoyo de los sucesivos gobiernos españoles y con el manifiesto beneplácito de la Casa Real Española.
El PSUC viu se solidariza con la heroica lucha del pueblo saharaui por sus derechos.
El pasado viernes 29 de octubre algunos currantes empezamos el día escuchando por la radio del coche, en el trayecto de camino para la jornada laboral, el triste fallecimiento de una de las personas que más se han sacrificado por defender nuestros derechos, por defender mejores condiciones de vida para la gran mayoría de ciudadanos y ciudadanas de nuestro país. “Marcelino Camacho, fundador de Comisiones Obreras, ha fallecido a los 92 años”.
El día se vuelve un poco más feo y triste, la radio cada media hora da la misma noticia y a uno le pasan por la cabeza mil ideas. Me viene a la memoria no sé porque un vídeo que hay colgado en Youtube de una entrevista del programa infantil “La Bola de Cristal” a Marcelino. La presentadora lo define en el vídeo diciendo que “no es un triunfador, pero es un luchador” y le preguntaba al líder de CCOO en aquellos momentos que aconsejara al patito que debía hacer para no quedarse en paro. Y él aconsejaba con mucha ternura al patito a que se organizara con otros patitos para defender sus derechos. También me viene a la memoria el acto de homenaje que se le hizo a él y a su compañera Josefina en el marco de La Fiesta del PCE hace algunos años. Me sorprendió mucho en aquel emotivo acto la sencillez y dulzura de ambos. Pienso que está siendo un año muy duro, y que nos han abandonado grandes personas y referentes morales de la izquierda como Antoni Farrés, Mario Benedetti, José Saramago o J.A. Labordeta.
Al llegar a casa vi por televisión lo que siempre ocurre cuando muere alguien famoso. Todos vimos el desfile de políticos y gente ilustre que iban a asegurarse que Marcelino estaba muerto y aprovechaban para salir en los medios alabando al difunto. A pesar de ser sus enemigos de clase, el príncipe Felipe, la Cospedal, Bono (no el cantante), Antonio Gutiérrez (el que apuñaló a Marcelino), el nuevo ministro de Trabajo y el presidente Zapatero hablaban de lo bueno que era Marcelino, de su importancia en la lucha por los derechos sociales y las libertades democráticas, en su defensa de los trabajadores, etc... Seguramente si Belén Esteban conociese quién era Marcelino también hubiera ido. Nunca antes había visto tal espectáculo de cinismo: estaban alabando la conquista de derechos sociales los mismos que nos los quieren arrebatar de nuevo ahora!
Si algo me ha enseñado el Partido y los compañeros y compañeras de mi agrupación es la camaradería, no como algo formal que escribes en los documentos, sino como algo real, tangible, los lazos que nos unen a las personas con una misma ilusión de transformar la sociedad. Por eso mismo vimos claro que a pesar de contar con poco tiempo teníamos que ir a Madrid a despedir a un buen hombre y un gran camarada. Así, los camaradas de Terrassa que teníamos disponibilidad ese fin de semana cogimos un coche el mismo viernes por la noche rumbo a Madrid. Era una lástima que no se organizaran autocares desde Barcelona para ir, hubiera podido venir más gente. No era la primera vez que viajábamos a Madrid en coche, bien conocida es ya por nosotros la estación de servicio de Alfajarín.
Llegamos a Madrid el sábado por la mañana bien temprano. Fuimos directamente a la sede de CCOO de Madrid, en la calle Lope de Vega. Allí se encontraba la capilla ardiente en el Auditorio que lleva su nombre. La misma calle de la sede estaba cortada al tráfico por la policía. Ya de buena mañana hay mucho movimiento en la entrada de la sede, gente entrando y saliendo constantemente, muchos compañeros fuera en la calle o en las cafeterías de alrededor. En el escenario del auditorio se encuentra en el centro Marcelino, a su lado, como siempre estuvo, su compañera Josefina, y los secretarios generales del PCE (José Luis Centella) y de CCOO (Fernández Toxo); y algunos otros familiares. Pese al movimiento de personas todo el día ninguno de ellos se separa, permanecen allí juntos toda la mañana. Detrás de ellos multitud de coronas, y enfrente, todo un lateral del auditorio repleto de coronas. La gente va pasando, a saludar, a dar el pésame, o simplemente se sientan respetuosamente en alguna butaca del auditorio. Hay muchos carteles con el rostro de Marcelino y su frase póstuma “Ni nos domaron, ni nos doblaron, ni nos van a domesticar”.
A las 12:30h el auditorio está a reventar, muchos nos tenemos que quedar de pie. Hay un breve y emotivo acto donde una pequeña orquesta toca el canon de Pachelbel, alguna otra sintonía y finalmente todos cantamos La Internacional, mientras los operarios se llevan las coronas, el féretro y los familiares tras él encabezan una marcha. La gente que está fuera aplaude y grita ánimos a Josefina, se improvisan lemas como “Marcelino vive, la luche sigue”, se entona el “CCOO sindicato trabajador”, “Aquí se ve, la fuerza del PCE”, “Que viva la lucha de la clase obrera”. Aparecen banderas republicanas, de CCOO y del PCE en una manifestación que nos lleva hasta la Puerta de Alcalá, como las del Primero de Mayo que encabezaba Marcelino.
Allí se ha montado un escenario con una gran pancarta detrás con Marcelino. Presenta el acto la escritora Almudena Grandes. Le sigue Marcel Camacho, el hijo del homenajeado, que nos habla de su padre, de lo que ocurría en casa cuando él estaba en la cárcel, de lo que significó la lucha, etc... Da paso a José Luis Centella, secretario general del Partido Comunista de España, que muy emocionado da una gran lección de las ideas, la honestidad y la coherencia con la que Marcelino Camacho ha defendido a los trabajadores toda su vida desde sus CCOO y desde su Partido, que es el nuestro. El actual líder de CCOO, Fernández Toxo interviene y da mucho sentido al sindicalismo de Marcelino, a su visión de la lucha de clases y a su concepción de sindicato. La gente emocionada vuelve a cantar La Internacional y a enarbolar las banderas rojas finalizando teóricamente el acto. Digo teóricamente porque no es así, ya que Josefina se acerca al micrófono da las gracias emocionada a todos los asistentes, nos lanza un gran y sincero abrazo a todos y nos explica la anécdota de las últimas palabras que dijo Marcelino poco antes de fallecer: “Si uno se cae, se levanta inmediatamente y sigue adelante”. Nunca antes había estado en un acto tan digno como éste. Posteriormente la comitiva marcha hacia el Cementerio Civil dónde finaliza el entierro.
Marcelino Camacho ha muerto, aunque algunos lo daban por muerto tres días antes. Ha sido enterrado en el Centenario de Miguel Hernández. Muchos también nos acordamos de él este día y de la otra Josefina, Josefina Manresa. Algunos medios de comunicación destacan sobretodo que no había robado y que vivía humildemente en un piso pequeño sin ascensor en un barrio periférico madrileño. Tristes tiempos en los que la noticia es que un líder político no es ladrón ni corrupto, sino honrado y coherente con sus ideas.
Algunos quisieron apartarlo de la vida pública precisamente porque no les interesaba esa coherencia y austeridad. Quisieron tratar sus ideas de anticuadas, pues lo moderno parece ser era otra cosa. Hoy las ideas y el ejemplo de Marcelino siguen plenamente vivos. Hoy tanto la izquierda como el movimiento obrero necesitamos rescatar ese ejemplo de dignidad, solidaridad y bondad que tan difícil es encontrar hoy, en una sociedad tan marcada por lo estético, lo superficial y el individualismo. La lucha de clases continúa y las ideas de emancipación e igualdad vuelven a cobrar fuerza. Tendremos nuevos Marcelinos, nuevas Josefinas, nuevos Migueles Hernández.
Viva siempre Marcelino Camacho! Viva Josefina Samper! Vivan las Comisiones Obreras y viva el Partido Comunista!
Ivan Martos (secretario político local del PSUC-viu de Terrassa)
Una delegación del PSUC-viu de Terrassa ha participado este sábado en Madrid en los actos de despedida del mayor líder sindical de la historia de nuestro país, el también comunista Marcelino Camacho.
El mejor homenaje del PCE “La bandera roja y republicana seguirá en pie para continuar la batalla”
Secretaría de Comunicación del PCE / 30 oct 10
Miles de personas despidieron esta mañana a Marcelino por las calles de Madrid, desde la sede de Comisiones Obreras hasta la Puerta de Alcalá donde se celebró su último homenaje. Tras una tribuna con la hoz y martillo de claveles rojos bordada sobre claveles blancos, José Luis Centella, Secretario General del PCE recordó que a Camacho le intentaron doblegar muchas veces, “las más peligrosas por las buenas, pero él siempre tuvo claro su compromiso comunista, su defensa de los trabajadores”. Añadió que “Marcelino era mucho más que un buen hombre, fue un sindicalista sin matices ni dobleces y un comunista de una sola pieza”.
El secretario general del PCE recordó que Josefina llegó a las 8.30 de la mañana a la sede de CCOO con la bandera del PCE doblada “para que nadie tuviera dudas , y para decir que hay que continuar la lucha, que significa mantener el ejemplo de coherencia de Marcelino, porque los objetivos aún no se han logrado.
Conciso y claro, Centella compartió su compromiso: “El mejor homenaje del PCE es que la bandera roja y republicana que hoy hondea a media asta en todo el mundo, seguirá en pie para continuar la batalla”.
Como dijo su compañera, Josefina, recordando las últimas palabras de Camacho cuando le visitó una vecina: “Si uno se cae se levanta inmediatamente y sigue adelante", y prolongaba ese adelante extendiendo los brazos y la voz al futuro y a los presentes.
Ignacio Fernández Toxo, secretario general de CC OO, recordó que el primer amor de Camacho fue su familia, el segundo el partido y el tercer el país.
Y Marcel Camacho, el hijo de Marcelino, comentó que su padre ya medía mucho sus palabras, pero que siempre repetía libertad, justicia social, paz “pero sobre todo IGUALDAD”.
Los camaradas le despidieron con un séquito de banderas comunistas y republicanas, ondeando a lo largo del cortejo y el dieron el último adiós, puño en alto, cantando la Internacional.
COMUNICAT DEL PSUC VIU DAVANT LA DEFUNCIÓ DE MARCELINO CAMACHO
La bandera roja del PSUC Viu, del partit dels comunistes catalans, ondeja a mitja asta en senyal de dol per la mort de Marcelino Camacho.
Amb profund dolor i consternació hem conegut la notícia de la defunció del nostre benvolgut camarada.
El PSUC Viu manifesta el seu afecte i solidaritat a Josefina, la seva inseparable companya sense la qual la seva obra no hagués estat possible, a Yenia i Marcel, els seus fills, a Vicenta, la seva germana, als seus néts i la resta de família, a qui té molt presents en aquests moments de dolor i tristesa.
Els nostres condols també a les seves Comissions Obreres a través de la CONC i la C.S. de CC.OO. d'Espanya, i al seu i nostre Partit Comunista d'Espanya, en el que va militar des de 1935.
Marcelino, revolucionari, sindicalista, lluitador antifranquista, internacionalista, dirigent del PCE, Secretari General i President de CC.OO., va dedicar la seva vida a la lluita per la millora de les condicions de vida dels oprimits i oprimides, per la llibertat, el socialisme i el comunisme fins a l'últim minut de la seva vida, amb una coherència que fa d'ell un ésser excepcional.
Marcelino Camacho va estar sempre incondicionalment amb els treballadors i les treballadores de Catalunya, amb les seves lluites i amb les CC.OO: va ser a Barcelona on les CC.OO. d'Espanya es van constituir en Sindicat; va participar a la capçalera de la gran manifestació unitària de l'11 de setembre del 77 quan un milió de catalans reivindicaven l'Estatut, i en tantes i tantes ocasions. Mai ens va fallar, mai es va doblegar, mai el van sotmetre.
Encara que ja pertanyia a la nostra història, continuarà escrivint pàgines de coherència, honradesa i compromís a través del seu exemple, que es mantindrà sempre en la nostra memòria i en la de tots els que, prenent el seu relleu i intentant seguir aquest exemple de dignitat, continuaran la seva lluita per la defensa dels treballadors i treballadores, per la igualtat, per la llibertat, per l'emancipació dels "pàries de la terra".
Sense arribar ni molt menys al grau d’intensitat, constància, organització i fermesa de que fan gala els treballadors de França i llurs sindicats, el cert és que l’aturada a tot Espanya de 10 milions d’assalariats el passat 29-S es pot considerar, en mig del retrocés de l’esquerra en el què estem immersos, tot un èxit. No tant pel què és en si (poca cosa si del que es tracta és d’obligar a fer marxa en darrera al Govern, tant el central com els autonòmics, en llurs polítiques antisocials), sinó pel què té de símptoma de recuperació de la capacitat mobilitzadora de les organitzacions obreres. Recuperació que cal consolidar i enfortir per tal d’aturar l’ofensiva neoliberal que sembla no tenir límits en la seva agressivitat.
Agressivitat que es manifesta, per exemple, al nostre país en la ràbia amb la què s’intenta criminalitzar (judicialment inclús) els piquets de vaga, així com en l’actitud venjativa de molts empresaris privats i gestors públics que es dediquen, des del 29-S ençà, a acomiadar o castigar de diverses maneres treballadors i treballadores que van exercir i defensar llegítimament el dret de vaga.
Llàstima fan, en canvi, aquells que, tot i tenir una feina segura (cas diferent és el de molts treballadors precaris), es van autojustificar amb tota mena excuses el 29-S per no anar a la vaga: des del pretext esquerranista de que la vaga estava “ pactada” entre el Govern i els sindicats majoritaris fins a la presumpta incapacitat per fer front a un descompte de la 365 part del sou anual... Caldrà recordar aquí la vella història d’Esaú i el plat de llenties?
Cert és, de tota manera, que els sindicats han de fer un esforç per arribar i oferir “ alicients” als treballadors de les petites i mitjanes empreses, sempre sotmesos a un més directe control empresarial, als precaris i, molt particularment, als aturats. Cal saber trobar, en la rica experiència multisecular del moviment obrer, aquelles formes flexibles d’organització i de lluita que permetin aglutinar tots el segments de la classe obrera, per molt diferents que siguin els uns dels altres, en una acció concertada dirigida cap al comú objectiu de la victòria sobre la dominació del capital.
Davant la mobilització social, el Govern de Rodríguez Zapatero ha reaccionat amb la vella fórmula lampedusiana: canviar-ho tot per tal que no canviï res. I si algun canvi hi ha, és a pitjor: Moratinos, per exemple, cedeix el lloc a una “atlantista” més ben vista a Washington que a Madrid. En quant al “gest” cap a l’ esquerra que alguns diuen que representa l’entrada d’un ugetista i de la trànsfuga Rosa Aguilar, té totes les traces de ser més aviat un intent d’absorció que no pas d’aproximació.
El canvi que cal en el drama de la política espanyola no és només, com algun portantveu parlamentari ha dit agudament aquests dies, un canvi d’actors, sinó també i sobre tot un canvi de “guió” . I això val, òbviament, per al cicle electoral que s’obrirà el proper 28 de novembre: de poc servirà que Roma canviï el Cèsar si el Cèsar no canvia Roma. I canviar Roma no vol dir més del mateix, sinó més d’algunes coses i menys d’unes altres. Per exemple: més pa i menys circ.
El PSUC-Viu manifesta la seva més ferma solidaritat amb la lluita dels treballadors i els estudiants francesos contra la reforma de les pensions proposada pel president N. Sarkozy. El total divorci existent entre la majoria parlamentària que es disposa a aprovar per llei aquesta reforma i el 70% de la societat francesa que hi està en contra demostra fins a quin punt la "democràcia" vigent actualment en la majoria dels paísos que s'autoproclamen democràtics no arriba a ser ni formal. Una "democràcia" que actua contra la gran majoria del poble traeix de socarrel la seva significació originària i demostra que el veritable poder polític en aquestes societats "democràtiques" no l'exerceix el poble sinó aquella petita part del mateix que ostenta el poder econòmic.
El recurs a l'exèrcit per desbloquejar les refineries ocupades pels obrers fa palès, d'altra banda, que els poders econòmics no vacil·len en recòrrer a la violència més desproporcionada per tal de defensar llurs interessos. Demostra que, darrera de "demòcrates" com els grans empresaris, financers i polítics servils a l'estil de Sarkozy i de la gran majoria de la classe política europea, s'amaguen dictadors sense escrúpols que mentre s'omplen la boca amb la paraula "llibertat" trepitgen la llibertat real de la majoria.
Cal que els sindicats i les forces polítiques d'esquerres del nostre país aprenguin la lliçó que ens envien des de l'altra banda dels Pirineus. Aquella lluita i la nostra, com la dels treballadors grecs, portuguesos, etc., és LA MATEIXA LLUITA. O la guanyem tots junts o tots junts la perdem.
Des del PSUC-Viu valorem molt positivament el desenvolupament de la Vaga General realitzada el passat 29 de setembre. Podem afirmar sense reserves que la convocatòria ha estat un èxit del conjunt de la classe treballadora espanyola tant en el seguiment com en la participació. Felicitem els sindicats de classe CCOO i UGT per l’esforç realitzat, per quant s’ha fet palesa la validesa i vigència de la mobilització social com a eina de pressió i avenç de la classe obrera, i instem ambdós sindicats a aprofundir en la unitat d’acció i a avançar, des de llur independència, cap a quotes creixents d’unitat sindical com a factor imprescindible per donar resposta a la magnitud de l’atac del capitalisme contra les conquestes i drets dels treballadors i treballadores.
L’èxit de la Vaga General és encara més destacable si tenim en compte la furiosa campanya antisindical desfermada pels medis de comunicació de la dreta, així com per l’entorn mediàtic del Govern del PSOE. Front a tot això, uns 10 milions de treballadors i treballadores han manifestat de manera contundent en tot el país llur rebuig a la reforma laboral i a les mesures antisocials del Govern central, dòcilment secundades i en algún cas, com el de Catalunya, augmentades pels governs autonòmics. Rebuig que va acompanyat, com és natural, de l’exigència d’una rectificació d’aquestes mesures.
En particular, valorem com molt notable el seguiment de la Vaga General a Catalunya. Al menys tres quartes parts de la població treballadora de Catalunya varen secundar la Vaga General i prop de 400.000 treballadors i treballadores varen participar en la manifestació de la tarde convocada per CCOO i UGT en el centre de Barcelona. La davallada del consum elèctric el 29 de setembre, que va superar el 28% respecte d’un dia laboral, posa de manifest l’èxit de la Vaga General a Catalunya, que va assolir un grau de seguiment del 97% en sectors industrials com l’elèctric, la mineria i el metall, i del 90% en altres sectors com l’agroalimentari o la construcció, amb la plena paralització de centenars de polígons industrials i del transport públic fora dels serveis mínims prèviament pactats. En aquest sentit, volem felicitar la nostra militància per la seva presència massiva en els piquets informatius i en el procés de mobilització i informació en torn de la Vaga General.
En un moment en què molts apostaven pel fracàs de la Vaga com una demostració de la presumpta manca de representativitat dels sindicats de classe, el cert és que la mobilització generada per la convocatòria s’ha vist secundada amb entusiasme, no només per sindicats minoritaris i sectorials (alguns d’ells, però, majoritaris al seu sector), sinó també per nombroses associacions i entitats cíviques que han aportat un plus molt important a l’acció reivindicativa i sens dubte han generat noves complicitats socials en la resistència contra el neoliberalisme. Front al pessimisme generalitzat que semblava existir sobre la capacitat de les masses treballadores per plantar cara a l’ofensiva de les patronals, dels poders financers i dels governs submissos davant llurs exigències, la jornada del 29-S ha demostrat que molts treballadors, sota l’aparença d’una certa apatia, només estaven esperant que algú amb capacitat de convocatòria donés la senyal per alçar la veu de la protesta.
Aquesta Vaga culmina un treball d’un any i vuit mesos, quan ja alguns en l’esquerra varem plantejar la necessitat de donar una resposta global a les agressions que el Govern començava a perpetrar contra la classe treballadora en l’intent de donar una sortida conservadora a la crisi en la línia marcada pels grans poders econòmics i les institucions que els representen. En aquest temps, malgrat les incomprensions de dins i de fora, el nostre treball polític ha contribuït a la mobilització sindical i a la reacció cívica de rebuig a les polítiques conservadores del Govern de Rodríguez Zapatero. El nostre compromís en mantenir aquesta resposta global ha ajudat a l’èxit de la Vaga General.
Aquesta aturada massiva ha de tenir conseqüències polítiques, tant per al Govern del PSOE com per al PP, així com per a CiU, que juntament amb la CEOE i la patronal catalana Foment han constituït el contra-piquet més reaccionari i violent dels viscuts en les sis vagues generals que han estat convocades des de 1978. Exigim responsabilitats davant la brutal reacció mediàtica i policial contra els piquets informatius en determinats llocs, tot resaltant la paradoxa que, mentre no tenim notícia de comerciants o empresaris ferits, són vàries les desenes de vaguistes que han sofert les conseqüències de la violència policial o d’agressions feixistes.
En el cas concret de Barcelona condemnem els disturbis causats per una minoria de presumptes radicals, entre els què amb tota probabilitat s’havien infiltrat provocadors professionals, així com la utilització demagògica dels mateixos amb la intenció de desprestigiar i criminalitzar l’acció de moviments socials alternatius al sistema i, més enllà d’ells, els veritables protagonistes de la gran Vaga General del 29-S: el moviment sindical i els piquets informatius essencialment pacífics, la presumpta coacció dels quals no ha anat més enllà de l’apel·lació a la consciència de classe dels treballadors i treballadores, cosa molt allunyada de l’autèntica coacció exercida per molts empresaris contra els seus empleats per tal que s’abstinguessin d’exercir el seu dret de vaga amb l’amenaça de l’acomiadament o altres formes de represàlia.
Des del PSUC-Viu exigim al Govern del PSOE que rectifiqui la seva política econòmica en sentit diametralment oposat a l’actual. Les recents dades de l’atur en setembre confirmen la inutilitat de la reforma laboral a l’hora de crear ocupació, així com la creixent tendència a fer més precàries les condicions de treball en el nostre país. És urgent un canvi de model econòmic i productiu, així com de política fiscal. La classe treballadora ha parlat i el Govern no pot fer-se el sord davant un tal clam social. Per això, des del PSUC-Viu emplacem els sindicats de classe a mantenir un procés de mobilització sostinguda en el supòsit que el Govern del PSOE no modifiqui les seves polítiques actuals, àmpliament rebutjades per la gran majoria de la població.
Aquest dimarts 5 d'octubre ha arribat a Terrassa la II Marxa Contra l'Atur a Catalunya
Ahir va arrencar a caminar des de l'Hospitalet la II Marxa contra l'Atur a Catalunya. Va fer un llarg recorregut. Va passar per Cornellà, SEAT-Martorell, on aquesta va tenir una molt bona acollida per difondre molt massivament els materials i objectius de la mateixa. Van arribar a dormir a Rubí, on l'ajuntament havia aprovat una moció de suport a la marxa a partir del grup municipal d'ICV-EUiA. Gràcies a l'AAVV Can Oriol i a les gestions dels compas d'EUiA van poder dormir en un lloc decent.
Avui, des de Rubí han sortit al matí per anar a menjar a Terrassa, on la marxa ha estat acompanyada pels integrants d'una assemblea d'aturats i han estat rebuts a l'Ajuntament de Terrassa per l'alcalde Pere Navarro i el regidor Manel Pérez... i a dormir a Sabadell. Demà, 6-O, serà un altre dia, amb Badia, Cerdanyola, Ripollet i Montcada.
La Marxa contra l'Atur acabarà el dissabte 9 d'octubre a Barcelona. L'objectiu de la Marxa és potenciar l'organització dels aturats i aturades, donar visibilitat a un problema que a Catalunya afecta a més de 500.000 persones i aportar solucions a una situació que comença a ser insostenible.
---------------------------------------- A la premsa local de Terrassa: Font: Terrassa Digital
Després d'iniciar el seu camí dilluns, des de l'Hospitalet de Llobregat, han arribat al Raval de Montserrat per reunir-se amb l'alcalde, Pere Navarro. Entre les peticions, reduir la jornada laboral a les 35 hores
Puntualment, a les dotze del migdia com estava previst, ha arribat al Raval de Montserrat aquest dimarts la segona Marxa contra l’atur, la precarietat i en defensa dels drets socials. La trentena de persones que en formen part ha iniciat el seu camí dilluns a l’Hospitalet de Llobregat i, durant sis dies, recorrerà diversos municipis del Vallès i el Baix Llobregat fins arribar dissabte a Barcelona.
Un cop a l’Ajuntament, una delegació de la marxa ha tingut una breu trobada amb l’alcalde, Pere Navarro, i el tinent d’alcalde Manel Pérez per exposar-los les seves reivindicacions. Aquestes passen per garantir el dret a treball a tot ciutadà i per això proposen reduir la jornada laboral fins a les 35 hores per crear ocupació. També demanen a l’Estat que elimini despeses que consideren exagerades i estèrils com les de l’exèrcit i la casa reial.
Segons Diosdado Toledano, portaveu de la Marxa: "El que reivindiquem amb la Marxa és el dret al treball per a tots i totes. És un dret constitucional. I els diem molt clarament als governs de Madrid, de Catalunya i de Terrassa que si no són capaços de donar feina a la gent que en sol·licita, que n'exigeix, han de donar les prestacions suficients perquè la gent pugui viure. O una cosa o l'altra. Primer la feina, però si no són capaços, la prestació. El dret a viure està, en aquest cas, per sobre dels nostres interessos."
Els col·lectiu proposa als Ajuntaments que crein borses de treball local en col.laboració amb les associacions de veïns i la resta del teixit associatiu. En la seva estada a la ciutat, la Marxa ha rebut el suport de l’Assemblea d’Aturats de Terrassa i de l’Assemblea Popular de Terrassa. Després de la seva aturada a Terrassa, la marxa ha continuat cap a Sabadell, on farà nit. Dissabte al migdia preveuen arribar a la plaça de Sant Jaume de Barcelona amb una manifestació massiva.
"Están haciendo exactamente lo mismo, están abandonando al pueblo saharaui y condenándoles a la muerte o a matar".
