S’ha complert un any de la declaració d’alto el foc d’ETA, i s’ha perdut aquest any. No s’ha perdut solament per l’atemptat del desembre, sinó també per la inacció, per la passivitat del Govern.
Un procés de pau és cosa de dos, de dos bàndols. O millor de tres, si considerem els ciutadans, que estem esperant, entre angoixats i esperançats. Una part ha de desactivar l’acció violenta, tant la de les armes com la de carrer. Al final del procés haurà d’entregar les armes. L’altra part, paral·lelament, ha d’anar desactivant tot l’aparell repressiu. Al final del procés haurà d’acceptar un ordre político-legal substancialment diferent.
Doncs bé: ni s’han acostat els presos a Euskadi, ni s’ha derogat la llei de partits, ni s’ha convocat la mesa de «tots» els partits bascos per iniciar el diàleg i la negociació. Al contrari: s’ha anat teixint entorn de l’esquerra abertzale tot un setge de pressió policial i judicial.
Únicament hi ha hagut, darrerament, dos detalls governamentals: la concessió del segon grau al pres basc injustament tornat a condemnar, i la retirada de l’acusació al dirigent de Batasuna.
Aquestes tres coses s’han de fer, ara amb urgència: acostar els presos, derogar la llei i convocar la mesa. Si, equivocadament, es creu que les pròximes eleccions municipals i autonòmiques són un impediment, caldria, doncs, executar aquestes tres coses al mes de juny.
