Als EUA, l’any 1868 s’havia establert la jornada de 8 hores en les empreses i serveis de l’Estat. A partir de llavors la lluita se centrà a aconseguir el mateix en les empreses privades.
L’any 1884, un congrés de la AFL (Federació Americana del Treball) va decidir la celebració d’una jornada de lluita per les 8 hores el dia 1 de maig de 1886.
Es va escollir el dia 1 de maig perquè era el dia en què vencien i es renovaven els contractes anuals de treball, en alguns estats de la Unió.
El dia 1 de maig de 1886 es va esdevenir la jornada de lluita enmig d’un ambient de forta tensió. Hi hagué unes 5.000 vagues i uns 340.000 vaguistes.
Es desenvoluparen greus incidents. A Milwaukee, en una manifestació féu acte de presència la força pública. Els manifestants tiraren pedres i la policia disparà i matà 9 treballadors.
Però els fets principals s’esdevingueren a Chicago. La vaga del dia 1 continuà els dies següents. El dia 3, davant una empresa que havia recorregut a esquirols, s’ajuntaren uns quants milers de treballadors. Hi hagué enfrontaments amb la policia i moriren 6 treballadors, més una cinquantena de ferits.
També a Chicago se celebrà un míting anarquista (hi havia un nucli important d’anarquistes alemanys). Acabat el míting, la policia volgué intervenir, i una bomba (llançada presumptament per un anarquista alemany) esclatà entre la força pública i matà (o foren ferits de mort) 8 policies. Aleshores la policia disparà a mansalva i caigueren morts uns 50 treballadors.
Aquests fets foren seguits de detencions massives i d’un procés, ple d’irregularitats (testimonis falsos, etc.), en què no es descobrí l’autor del llançament de la bomba, però foren inculpats 8 dirigents anarquistes, que foren condemnats a mort i, finalment, 5 d’ells executats. Alguns anys després es reconeixerien oficialment les irregularitats del procés.
Poc després dels fets de Chicago, el 14 de juliol de 1889 (centenari de la Revolució Francesa), a París, un congrés socialista obrer internacional establia la data del Primer de Maig com a dia de lluita de caràcter internacionalista per les 8 hores de treball i altres millores, al mateix temps que es constituïa la Segona Internacional (Socialista).
A partir del Primer de Maig de 1890, en diversos països europeus i als EUA se celebrà, en formes diverses, la mobilització obrera. Sobretot a París i a Londres hi hagué les concentracions més nombroses.
A Chicago i a París, doncs, va néixer la festa reivindicativa del Primer de Maig. Si bé als EUA el significat i el contingut del Primer de Maig acabaren passant al Dia del Treball (primer dilluns de setembre), sorgit paral·lelament.
A Catalunya el primer Primer de Maig (de 1890) hi hagué vaga total, míting i manifestació fins al Govern civil. Però la mobilització continuà els dies successius, amb incidents, fins el dia 19 de maig. Així mateix al País Basc hi va haver vagues i incidents fins el dia 19. A Madrid, Andalusia, Galícia i altres llocs també hi va haver la mobilització del dia 1, amb la particularitat que els socialistes la traslladaren al dia 4, que era diumenge.
(Dades extretes del llibre «1 de Mayo. Historia y significado», de José Babiano Mora. Altabán, Albacete, 2006.)
